 |
| Sàlvia |
Hàbitat: La sàlvia és una planta medicinal nadiva de les regions mediterrànies, encara que s'ha estès a moltes altres parts del món. Mostra preferència pels terrenys pocs productius i fèrtils, trobant-se en llocs rocosos i herbassars secs, des del nivell de mar, fins a les zones muntanyenques.
Descripció: La sàlvia és un arbust aromàtic que aconsegueix uns 70 cm d'altura. És llenyosa en la seua base i herbàcies en les parts superiors. Presenta un gran nombre de tiges tormentoses de color grisenc.Les fulles són grans, estretes, pecioladas i ovalades, o més rarament lanceolades, amb la nervadura ben marcada. Tenen una aroma característica i un sabor una miqueta amarg.Les flors són de color violeta o blavòs, o rosa blanquinòs agrupades en espigues de verticilos bastant separats de fins a 10 flors cadascun.
 |
| Coscoll |
Hàbitat: és una espècie d'arbust pertanyent a la família de les fagáceas originària de la regió del Mediterrani. Aquesta espècie de roure es desenvolupa en els vessants secs i assolellades.Prolifera sobre terrenys calcaris, pedregosos i sòls pobres. És indiferent a la naturalesa química del sòl, i amant dels climes càlids pel que comença a faltar a partir dels 1000 m d'altitud; suporta bé les sequeres estivals.Quercus coccifera és un roure molt resistent, de clima sec i semiárido que és capaç de suportar el clima mediterrani continental amb temperatures extremes i escasses precipitacions, substitueix a l'alzina en les zones més seques, on li avantatja en resistència hídrica.
Descripció: És un roure del gènere Quercus, de fulla perenne i verda tot l'any, arbust de no més de 2 m d'altura, encara que a voltes es pot convertir en un arbret de fins a 4 o 6 m; sol ramificar-se abundantment des de la base, de manera que les branques, d'escorça llisa i cenicienta, s'entrellacen sovint fent-la impenetrable. Té fulles senzilles, alternes, membranosas que cauen ràpidament, rígides, ense pil.lositat per les dues cares, amb el marge ondat i armat de dents espinoses en major o menor nombre; tenen color verd intens, forma aovada o allargada i superfície brillant i llustrosa.Floreix per abril o maig, madurant les gles al final de l'estiu o ja en la tardor (octubre) de l'any següent .
 |
| Argilaga |
Hàbitat: Es distribueix per la regió mediterrània occidental. És especialment abundant a Catalunya, Aragó, Castella i Comunitat Valenciana. Habita en els matolls sobre sòl amb calç i en ocasions també en sòl silíceos poc àcids . Tambè el trovem en sòls pedregosos i en pujols secs i assolellades, on és més freqüent, com en tàlvegs, garrigues i clars d'alsinars, sobre sòls més frescos i profunds.
Descripció: És un arbust dret, espinós, de fins a 2 m d'altura, molt ramificat i proveït de fortes espines laterals, axials, en disposició alterna, molt punxants. Branques adultes llisses, les joves més o menys pelosas i cenicientas. Fulles escasses, simples, alternes, llisses pel feix i sedosas pel revés. Flors grogues geminades o en feixos de 3 o més. Floreix de gener a juliol segons la localitat i l'any; el fruit és un llegum allargat i petit.
 |
| Margalló |
Hàbitat: És una planta pròpia del litoral i el prelitoral. Habita al Mediterrani occidental, des de Sicilia fins al Marroc. Pel nord, arriba a Còrsega i no ultrapassa, al sud, la zona d'influència mediterrània del Magrib. Es troba al llarg del territori continental i insular, i és molt freqüent en terres valencianes. És l'única palmera autòctona d'Europa.
Descripció: Es cria en tot tipus de sòls, des dels molt pobres i argilencs fins als granítics, sorrencs, pedregosos i molt poc profunds. Viu normalment en zones amb llargs períodes de sequera on la pluviometria rarament supera els 500 mm anuals, encara que també on se superen amb freqüència els 1.500 mm. Té un port arbustiu, no superant en general els 2 m d'altura i el seu creixement és lent . Les fulles, amb forma de ventall, són persistents, rígides i dretes, amb llargs i prims pecíols carregats amb espines laterals i la làmina dividida en 16-20 segments punxeguts. Les flors, unisexuales o hermafroditas, són xicotetes, grogues i formen panícules que s'originen entre els pecíols foliars, embolicades per una espata bivalva.Els fruits són carnosos, ovoides, de color groc vermellós.Una qualitat particular del margalló és la seua resistència al foc: és una planta que rebrota amb molta facilitat després d'haver-hi hagut un incendi.
 |
| Esparraguera |
Hàbitat: Es troba distribuïda per tota la conca mediterrània. A França es localitza en el Sud del país; A Espanya per quasi tota la Península (excepte en algunes zones atlàntiques) i les Illes Balears;1 a Itàlia, Grècia, i Costa Rica també és bastant comú aquesta planta.Antigament s'utilitzava com diurético.
Ja ho coneixien els egipcis i se sospita que van ser els romans els que la van introduir en la Península ibèrica.
Descripció: És una planta vivaç, perenne. Es pot trobar en camins espontàniament, en sòls secs i assolellats. Aquesta esparraguera es diferencia de les altres per la gran quantitat de xicotets cladodios de color verd fosc que cobreixen quasi tota la planta; és freqüent que tinga el port d'una xicoteta liana. Viu en llocs més frescos i ombrívols, però és molt possible que coincidisca amb altres espècies de esparragueres en els mateixos llocs. Floreix al final de l'estiu.
 |
| Romiguera |
Hàbitat: És una planta molt invasiva i de creixement ràpid que també pot multiplicar-se vegetativament generant arrels des de les seues branques. Pot colonitzar extenses zones de bosc, muntanya baixa, vessants o formar grans tanques en un temps relativament curt.La seua distribució original abasta quasi tota Europa, el nord d'Àfrica i el sud d'Àsia.
Descripció: Té fulles imparipinnades, compostes per 3 o 5 folíols peciolulades i punxeguts de forma el·líptica ovada o obovada, amb vora dentada o serrat, de color verd fosc pel feix i blanc pel revés . Les flors, pentàmeres, tenen pètals ovalats blancs o rosats .El seu fruit, la zarzamora o mora, és comestible i està format per moltes xicotetes drupes arraimades i unides entre si (polidrupa), de color roig tornant-se al negre en madurar.
 |
| Endriner |
Hàbitat: La seua distribució natural correspon amb Europa Central i Meridional excloent les regions més occidentals i meridionals de la península ibèrica, Àsia occidental (Turquia i Iran) i el nord d'Algèria i Tunísia.
Descripció: És un arbust que generalment no arriba als dos metres, molt ramificat, de branques acabades en punta i de fulles escasses i més aviat xicotetes. Es cobreix molt ràpid de flors blanques, entre març i maig. Ho trobem en espinares, tanques, clars de boscos mixts o caducifolis. El fruit és conegut com endrina. És una drupa de la grandària d'un gra xicotet de raïm uns 5 a 10 mm de diàmetre quan el fruit està madur, i de forma ovalada. El color pot ser blavòs, violat o esnegrit. Presenta una textura de vellut i sabor agredolç. És un fruit molt benvolgut per a l'elaboració de pacharán.
 |
| Cirerer de pastor |
Hàbitat: té una àmplia distribució, el trobem al centre d'Europa, regió mediterrània, costa atlántica, oest asiàtic, sud d'Escandinàvia, América del Nord, nord d'Àfrica i Sibèria. El seu hàbitat és l'estatge montà i regió mediterrània. Viu en indrets humits de la muntanya mitjana, normalment en rouredes o en bardisses humides, boscos caducifolis, poc densos, esbarzerars, envoltant cultius i als vessants de les muntanyes.
Descripció: Aquest arbust espinós pot arribar a atènyer uns 10 metres d'alt però normalment no passa de 5 metres. Quant als seus òrgans vegetatius, l'arrel és axonomorfa, com en totes les dicotiledónies amb un eix principal més desenvolupat que els laterals o secundaris. Té les branques o tiges llenyoses molt espinoses, de tall erecte i amb l'escorça grisenca; als nostres boscos no sol tenir una capçada massa densa.Les fulles normalment són tri o pentalobulades Les flors són blanques i hermafrodites i apareixen a la primavera. Els fruits són petits poms de color roig brillant que maduren al final de l'agost tenen un sol pinyol.
 |
| Estepa blanca |
Hàbitat: El seu hàbitat més freqüent són els terrenys de vegetació molt degradada i, inclús, llocs cremats, on sol fer-se dominant.és una planta de distribució mediterrània, que habita en els territoris de clima marítim des del nord d'Itàlia fins al sud de Portugal.
Descripció: És una planta molt variable de la qual s'han diferenciat nombroses varietats.És d'aspecte blanquinós per l'abundant toment que recobreix les seves branques i fulles i que els hi confereix una agradable suavitat al tacte. Té les fulles oblongues, oposades, sèssils, amb els nervis prominents per l'en-vés. Les flors són grans i vistoses, d'un bell color rosa púrpura; el calze té cinc sèpals.i cinc pètals lleugerament arrugats.
 |
| Estepa negra |
Hàbitat: es distribueix per la Regió Mediterrània i la Macaronèsia. Viu a brolles dins del domini dels matollars, bosc termòfil, zones de la muntanya verda, garrigues obertes, a les solanes de terrenys silicis i a altituds rarament superiors als 900 metres.
Descripció: Les flors són blanques i solitàries, de 2 a 3 cm de diàmetre, amb sèpals de 7 a 14 mm i pètals sovint tacats de groc a la base.Les fulles són de color verd fosc, allargades, oposades, amb tres nervis principals i enganxoses, tenint glàndules que donen una aroma característica i s'aferren entre els dits. Solen arribar a un metre d'alçada. Els fruits són una càpsula glabre de 4 a 5 mm de forma ovoide i contenen les llavors. Té usos medicinals i aromàtics
Esta foto es d'una Malva de roca (Lavatera marítima), es un arbust de gran tamany que no passa desapercebut i fa unes flors molt grans i vistoses. Encara que el seu nom en llatí fa referencia a la mar, no vol dir que creix a la vora de la mar. A la Serra d'Irta creix en una de les parts més altes; ara sí, a la vessant de cara a la mar.
Aquestes flors són d'un garrofer del diable (Anagyris foetida), té moltes curiositats, com que és caducifoli d'estiu. Perd les fulles a l'estiu per passar l'estació seca. És l'únic que es coneix a Europa que és pol·linitzat per aus. És molt tòxic, El feien servir els templers per a enverinar les fletxes; per això estan al voltant dels castells. A la Serra d'Irta el trobem al Castell de Polpis. És una espècie de planta medicinal pertanyent a la família de les fabàcies. És un arbust o arbret caducifoli, tòxic, de fins a 4 m d'altura (encara que normalment no sol passar dels 2 m). Es tracta d'una espècie rel íctica de la flora subtropical del període terciari. Presenta fulles trifoliades, que desprenen una olor que pot resultar desagradable, però no tan fètid com se sol afirmar. Aquesta planta presenta la peculiaritat de ser una caducifòlia d'estiu: perd les fulles al principi de l'estació seca i li tornen a brollar amb les primeres pluges de tardor. Es tracta d'una adaptació als secs estius mediterranis. Les flors són d'un color groc verdós, amb l'estendard molt més curt que els altres pètals. Els llegums semblen petites garrofes de color verd. Floreix a l'hivern i principis de primavera (febrer-març). Un altre tret distintiu d'aquesta espècie és que es tracta de l'única planta de pol·linització ornitòfila documentada a Europa: alguns passeriformes com les currucas (Sylvia atricapilla i Sylvia melanocephala) o el mosquitero comú (Phylloscopus collybita) visiten les seues flors a la recerca de nèctar i transferint eficaçment, al mateix temps, el pol·len. Es tracta d'una planta de distribució mediterrània, que habita sobretot en matolls, vores de camins i altres llocs parcialment antropitzats. És possible que la seua irregular distribució es dega al fet que una part de les poblacions silvestres siguen producte del cultiu, en temps passats, d'aquesta planta. Durant l'Edat mitjana aquesta planta s'utilitzava per a enverinar les puntes de les fletxes que es disparaven amb els arcs o les ballestes.