Primer aclarirem els termes fong i bolet són molt afins, en els diccionaris micològics no crea una diferència clara, estan catalogats com la mateixa cosa i són usats per tots els autors indiscriminadament amb el mateix sentit, encara que en un sentit més profund entenem que bolet es refereix al carpòfor (cos fructífer) i fongs ens referim a tot cos fructífer i miceli, alguns fongs són paràsits, altres sapròfits i també tenim els fongs simbiòtics… Els paràsits aconsegueixen els seus aliments d'altres éssers vius… Els sapròfits viuen de les restes mortes de plantes o animals i els simbiòtics intercanvien aliments amb plantes o animals en una societat que els resulta beneficiosa a tots dos quests fongs són anomenats micorrizes.
Els fongs també es divideixen pels seus hàbits reproductius, hi ha fongs que produeixen espores que per si soles generen altres fongs, encara que el més corrent és que es produïsquen espores de diferent sexe o signe (havent-hi fins a 4 tipus diferents de sexes en reproducció dels fongs) Aquests són els heterotál·lics, cada espora creara per separat miceli primari, en trobar-se produiran miceli secundari, el qual és capaç de produir carpòfors o cossos fructífers, en cas de no trobar un altre miceli, el primari morirà.
Moltes espècies de fongs produeixen metabòlits secundaris que poden ser tòxics, que alteren la ment, antibiòtics, antivirals, obioluminiscent. Encara que hi ha només un xicotet nombre d'espècies mortals, diversos altres poden causar símptomes particularment greus i desagradables.
Bolets amb propietats psicoactives han jugat un paper en diverses tradicions de la medicina nativa en les cultures de tot el món. S'han utilitzat com a sagrament en rituals destinats a la curació mental i física, i facilitar estats visionaris.
Tornar enrere
FONGS I BOLETS
Dins de la biodiversitat de la Serra d'Irta, també estan els bolets, i entre aquests n'hi ha alguns que criden l'atenció com el Gita de Bruixa. Com a curiositat es pot dir que la part interior fa una olor fètida per atraure les mosques i així ajuden a difondre les espores. La gita de bruixa (Clathrus ruber) és un bolet d'allò més estrany. Pertany al grup dels gasteromicets, els bolets que com el pet de llop, l'estrelleta, el fetjó o l'ou del diable tenen l'himeni –la part fèrtil- tancat dins d'un embolcall anomenat peridi que no s'obre fins que les espores no són madures. La gita de bruixa apareix primer com un ou o una bola blanca, de fins a 5 cm de diàmetre, a la superfície del qual es trasllueix un dibuix en pentàgons i hexàgons com si fos una pilota de futbol. Quan el bolet és madur, la coberta de l'ou s'esquinça per la part superior i n'emergeix una mena de reixat de color vermell viu.
En les rames seques de llocs ombrius, surt el Crepidotus variabilis. És un bolet molt menut; pots passar pel seu costat i no veure'l. De barret petit, els exemplars adults no excedeixen dels 3 cm de diàmetre, amb forma pròpia característica, similar als ventalls que s'obren els 360 graus. La seua superfície és de color blanc, amb algun matís crema o grisa a vegades, sent lleugerament tomentosa o enfeltrada, sobretot en els exemplars joves i cap al marge, més llisa en la vellesa. El marge es presenta gairebé sempre enrotllat i irregularment ondulat. És típic d'aquesta espècie que no forme un cercle perfecte, sinó que s'aprecia una obertura des del final del disc fins a la unió amb el substrat. Peu lateral i molt rudimentari en els exemplars joves, després inexistent. Carn escassa i poc consistent. Espècie molt freqüent i estesa que pot aparéixer pràcticament en qualsevol època de l'any. Fructifica sobre branques caigudes i, en general, sobretot tipus de fusta morta.
Passejant per llocs ombrius, podem trobar com una llentia vermella brillant. És un bolet, es diu Scutellinia. Petita i colorista, el seu cos fructífer arrodonit pot ser aplanat o còncau (forma de copa), entre 1-5 cm d'ample. Color vermell escarlata, en la cara externa té en el marge pèl·lets que li donen una tonalitat més brunenca. La cara externa és més pàl·lida que la interna. La cara interna, sense pèls, representa l'himeni o part fèrtil, encara que té zones estèrils ("paráfisis") que són les que donen pigments ataronjats. Aspecte general com si fos de cera. Manca de làmines i peu. Carn prima, fràgil, inodora i insabora. Espores el·líptiques. S'aprofita fusta morta semienterrada. A vegades surt sobre el sòl. Forma grans colònies (fins a 50 exemplars) en cada tronc, branca o arrel. La seua temporada d'aparició és d'Abril a Novembre, sobretot a la primavera. No té gens d'interés culinari.
Farinera (Amanita ovoidea)
La farinera (Amanita ovoidea)
és un bolet que podem trobar amb facilitat a la tardor. Aquests bolets,
com és una amanita, creix amb un tel blanc que va perdent a mesura que
es fa més gran. La cogomassa o farinera és un dels bolets més grossos i
robustos que es troben fàcilment. Com la resta de bolets del gènere
Amanita, neix en forma d'ou, cobert per un vel total. En créixer, l'ou
s'esquinça i les seues restes queden formant una volva a la base del peu
i flocs que pengen del marge del barret mentre el bolet és jove. La
cogomassa és tota ella ben blanca, del color de la farina, com el seu
nom indica. El seu peu és gruixut, de més de 3 cm de diàmetre i
proporcionalment no massa alt, d'uns 15 cm. La seua superfície és llisa a
la part més alta, en canvi més rugosa per sota del punt d'inserció del
vel parcial que havia cobert les làmines. El barret, globós al
començament, assoleix uns espectaculars 25 cm de diàmetre quan és ben
obert, circular i pla. Aquest barret és sempre molt massís i amb
cutícula llisa, sense escames. Per sota porta làmines denses i lliures,
blanques, però que amb el temps poden esgrogueir una mica. La volva sol
quedar enterrada, tal com passa amb l'exemplar de la foto de l'esquerra,
ja massa gran per conservar gaires restes de l'ou a la vora del barret.
La farinera surt a la tardor a les pinedes de pi blanc, als fenassars i
llistonars, i als alzinars clars, sovint en llocs terrosos amb poca
cobertura d'herbes. Es considera comestible de mala qualitat, sense
interés gastronòmic més enllà de la mida. Pel risc de confondre'l amb
altres espècies molt tòxiques del gènere Amanita és del tot recomanable
prescindir-ne.
És un bolet tòxic, ja que provoca greus trastorns, com ara vòmits,
diarrees i forts mals de ventre a la poca estona d'haver-ne menjat. Té
un barret de 4 a 12 cm, d'un bell color ataronjat, més aviat carnós,
però molt prim cap al marge, que sol ser ondulat en els exemplars ben
desenvolupats. De petit està tancat, però aviat s'obre i acaba en forma
d'embut. Les làmines són molt decurrents, fines i atapeïdes, i tenen una
curiosa particularitat: són bioluminescents, és a dir, emeten una llum
tènue, blanc-verdosa, visible en una habitació a les fosques. Com en la
majoria dels bolets que surten de soques en grups nombrosos, el peu sol
ser tort i sovint no ix del bell mig del barret, sinó tirat cap a un
cantó. Peu, làmines i barret són pràcticament del mateix color. La carn
és groga, la del peu més fosca, i fa una certa olor d'oli ranci. Surt en
flotes sobre vells troncs i arrels d'olivera, i també d'altres
planifolis (com alzines i roures, no mai sobre els pins), des de l'estiu
fins a final d'any.
