Es denomina invertebrats a tots aquells animals que no s'enquadren dins dels vertebrats del tall cordats (chordata). El nom al·ludeix al fet que, a diferència d'aquests últims, manquen de columna vertebral o notocordi, i d'esquelet intern articulat. El terme és aplicable al 95% de totes les espècies animals.
Els invertebrats solen tindre aquestes característiques:
Solen ser animals de xicoteta grandària.
Manquen d'esquelet intern articulat (ossi o cartilaginós). Alguns sí que tenen, com els artròpodes, però es tracta d'un esquelet extern denominat exoesquelet.
Molts tenen petxines, closques o cobertes d'alguna substància dura.
Probablement és el grup que, amb els microorganismes, ha sigut el pitjor inventariat, perquè els invertebrats són sovint xicotets i viuen discretament, en les mars, els sediments, els sòls, etc. El seu número, la complexitat de la seua descripció i la subestimació del seu potencial econòmic, científic i alimentari va contribuir molt de temps desviant la investigació científica. Alguns d'ells són:
Artròpodes: aràcnids, insectes, miriàpodes, crustacis.
Anèl·lids: cucs de terra, sangoneres.
Mol·luscos: cloïsses, calamars, polps, caragols.
Equinoderms: estreles de mar i eriçons de mar.
*Cnidaris: meduses, corals, pòlips.
*Porífers: esponges.
*Platihelmints: cucs plans (molts són paràsits).
*Nematodes: cucs cilíndrics.
En els nostres dies, la investigació sobre els invertebrats va permetre descobrir diverses centenes d'espècies de gran potència científica, industrial, econòmic o fins a alimentari, i la medicina moderna deu moltíssim a animals inesperats com el cranc de ferradura, les meduses, el plàncton.2 Els insectes, més fàcils capturar, identificar i conservar romanen el millor conegut grup d'invertebrats.
Tractant-se del nombre d'espècies, la part més important de la biodiversitat coneguda està constituïda per organismes invertebrats. Sobre 1,7 a 1,8 milions d'espècies censades en 2005 (segons els criteris retinguts per a la seua classificació), trobem prop de 990 000 animals invertebrats.
Els invertebrats no formen un grup monofilètic, aquesta noció ha estat abandonada per les classificacions recents (classificacions filogenètiques). El terme invertebrat queda no obstant això utilitzat per a designar un conjunt d'éssers vius que comparteixen la característica per defecte de no posseir columna vertebral.
Tornar enrere
Fan uns 34-37 mm de llargada. Els mascles són vermellosos i les femelles groguenques. La seva àrea de distribució s'estén des d'Orient Mitjà pel nord d'Àfrica i la costa mediterrània de la península Ibèrica. Viu en rierols, canals, llacunes, preses i depressions pantanoses en zones seques. Els adults s'allunyen de l'aigua durant l'estiu, retornant a principis de tardor quan s'aparellen i fan la posta.
Es tracta d'una papallona de grandària mitjana que aconsegueix una envergadura de 5 cm Les ales presenten, en la seva cara superior, un escacat de fons groc pàl·lid amb taques negres i pigues vermell.
Aquesta espècie tan sols és present en el sud-oest d'Europa i el nord d'África.su hàbitat són llocs rocosos, llocs abruptes i clars de bosc, sempre vinculada a plantes del gènere Aristolochia, la seva planta nutrícia.
Quan pensem en un escarabat, pensem en un insecte negre i desagradable, però hi ha alguns que són molt cridaners; com la carcoma metàl.lica . El corc metàl·lic és un escarabat de la família bupréstidos, de cos ovalat d'uns 5-6 mm i color verd metal·litzat. Els mascles són completament verds, mentre que les femelles –a la foto- tenen la part exterior dels èlitres de color cobre. Els adults es troben en les flors i en els capítols. Les larves són xilòfagues, s'alimenten de fusta, viva o morta, d'arbres i arbustos de la família rosàcies
Foto d'una papallona nocturna molt cridanera (Uthethesia pulchela) feta a les roques del Pebret.és un lepidòpter de la família Erebidae d'àmplia difusió, pertanyent al grup de les papallones nocturnes, encara que pot veure's volar a plena llum del dia. La larva s'alimenta de plantes com les floretes no-em-oblidis (Myosotis), d'aquí el seu nom comú. Hi ha tres generacions entre abril i octubre (bon temps en l'hemisferi nord). Les seves ales tenen una envergadura de 29 a 42 mm i són de color blanc, en la seva part anversa tenen un dibuix clapejat en carmesí i puntejat en negre. En volar, apareixen unes ales posteriors de lleuger to celeste i en altres varietats, en to grisenc.
Este insecte d'apenes 1 cm es pareix a una fulla seca per confondre als seus depredadors; i si no hi ha prou té unes punxes per dissuadir-los. Porte els ous al l'esquena, que els ha post un altre individu de la mateixa especie. Este animalet tan raro que podem trobar per la Serra d'Irta es diu Philomorpha laciniata i es de la familia de les xinxes.
Aquest insecte és una Libèl·lula Falsa, és paregut a una libèl·lula i a una papallona, però no es cap de les dues; es tracta d'un neuròpter. El podem trobar per la Serra d'Irta a partir de la primavera i durant tot l'estiu. Tenen antenes llargues i filiformes amb molts artells. Grans ulls compostos. Dos parells d'ales membranoses en part tenyides de groc i negre. Boca mastegadora. Vola a la primavera i a l'estiu. El seu hàbitat són llocs secs i càlids (zones obertes de matollars). S'alimenta d'insectes, les larves viuen al sòl i també són depredadores. El mascle té dos cercoides o pinces a l'extrem de l'abdomen que li serveixen per a subjectar la femella durant la còpula.
Una Mantis Palo en una planta seca de la platja del Pebret. Son insectes molt actius i caçadors. Esperen, totalment mimetitzats en la planta a on están, a les seues presses fins que estàn al seu abast. Són insectes depredadors molt actius. Esperen, totalment mimetitzats en la planta a on estan, a les seues presses fins que estan al seu abast. Es troba en la península Ibèrica i en el litoral continental mediterrani de França, Itàlia i el nord d'Àfrica, així com en la majoria de les illes majors del mediterrani occidental. Viu en zones pròximes al litoral i en zones de matoll sec aguaitant a insectes en el sòl. És capaç de sobreviure a l'hivern en el seu estat de nimfa entrant en letargia. És d'hàbits solitaris, i tan sols es reuniran per a l'aparellament.
La papallona de l'arboç és una de les més grans que podem trobar a Europa. És de les poques que és igual bonica en les ales tancades com en les ales obertes. L'eruga s'alimente de la planta de l'arboç i és de color verd fluorescent amb una ratlla groga lateral que va des del cap fins al final de l'abdomen, a més a més té un cap estrany amb quatre banyes dirigides cap enrere. Quan fa la posta d'ous la realitze d'un en un sobre cada fulla. La manera més probable de veure-la és quan la fruita ja és molt madura.
L'insecte bastó és de l'ordre dels insectes fasmidis. Una de les seues característiques és que poden reproduir-se partenogenèticament, és a dir, reproducció asexual (Té la característica que la femella pon els ous fèrtils). És molt rar trobar mascles d'aquesta espècie i la femella, que és bastant més grossa que el mascle, pot fer al voltant dels deu centímetres de llargada. És una espècie freqüent als boscos mediterranis encara que cal fixar-se molt per a veure'l gràcies a la seua capacitat de mimetisme. Tenen la capacitat de regenerar les potes que se'ls trenquen, o de desprendre-se'n si es veuen amenaçats per un depredador. És herbívor i s'alimenta exclusivament de les fulles dels esbarzers, que és on passa tota la seua vida, ja que el seu radi d'acció es limita a uns pocs metres.
És una papallona diürna migradora amb una distribució geogràfica molt ampla, incloent-hi tota la zona temperada d'Europa, Àsia i Amèrica del nord. Aquesta papallona té colors vius, taronja i blanc, que destaquen sobre el fons fosc. Li agrada xuclar les flors de Budleia i llepar fruita madura. Les erugues de la papallona reina mengen preferentment les fulles de l'ortiga, però poden menjar també les de la morella roquera. Quan mengen, les erugues tenen el costum de lligar la fulla amb seda, formant com una càpsula protectora, fins que se l'han menjat gairebé tota. De la mateixa manera amaguen la crisàlide, que sembla un tros de fulleta seca que penja.
L'escarabat vespa (Clytus rhamni ssp.bellieri), de la família cerambícids, imita els colors negre i groc d'una vespa. Les larves viuen sota l'escorça de roures, oms, etc. Molts cops utilitzen arbres vells, malalts o fusta morta. D'allà, les larves entren dins de l'escorça i comencen a excavar galeries per alimentar-se durant uns dos anys fins a ser adults i surten a l'exterior. Els adults volen de dia, des de mitjans de primavera fins a mitjans d'estiu, i es poden observar sobre inflorescències com ara margarides. Hi ha dues espècies molt semblants d'escarabat vespa, C.rhamni i C.arietis. C.rhamni es diferencia perquè les seues antenes són completament clares i perquè la primera banda groga.
És una espècie d'àmplia distribució, que està present en l'Europa meridional, Nord d'Àfrica i Àsia menor. Llocs oberts amb abundants plantes amb flors i herbàcies. Prefereixen llocs humits. Viu des del nivell de la mar fins als 1.000 m, S'alimenten de plantes amb flors i herbàcies, excloent les gramínies. Passen per diverses fases de muda (nimfa), fins a aconseguir la maduresa sexual. Durant la reproducció el mascle fixa en l'extrem de l'abdomen de la femella un gran espermatòfor gelatinós des d'on passaran els espermatozoides al cos de la femella fecundant-la. La Femella usarà l'ovipositor per a realitzar esquerdes entre les dues epidermis de les fulles, per a pondre l'ou.
La mosca assassina (Laphria marginata) és un tàvec gros, de color negre, pilós, amb la cara acabada en una trompa, d'aspecte, brunzit en vol i fins i tot nom amenaçadors. Però no cal témer-la; no és hematòfaga, sinó depredadora d'altres insectes als quals caça en ple vol. Un cop l'insecte més petit és pres per aquesta mosca, és mort i succionat. La mosca assassina realitza, a escala d'insectes, la coneguda funció d'un falcó que captura ocells en vol. Se la troba a les clarianes del bosc. Les larves viuen a l'interior de la fusta en descomposició.
Una Scopula decorata. És una papallona nocturna que vola per la Serra d'Irta en ple estiu.Estesa per gairebé tot el continent Eurasiàtic i pel nord d'Àfrica, aquesta arna de la família de les geometridae, té una envergadura de 20 a 23 mm, volant d'abril a octubre, en dues generacions, per territoris preferentment buidats, com a pasturatges i clars de bosc.
La larva s'alimenta de plantes de la família de les lamaliacees, especialment del gènere thimus (farigola).
Aquest insecte és una Mantis mediterrània (Iris oratoria); pareguda a Mantis religiosa. Es diferencia per ser de mida més petita, la femella te les ales més curtes que l'abdomen i sobretot pels colors de les ales, quan les tenen obertes, com la de la foto. Té una àmplia distribució a Europa, l'Oest d'Àsia i els Estats Units, on ha estat introduïda. Es caracteritza per la presència de petits punts ataronjats a la regió ventral, des del segon segment abdominal fins a l'últim, que presenta uns cércols curts. Els joves són de color marró clar, però els adults solen ser de color verd intens i aconsegueixen els 4,5 centímetres de longitud en les femelles i uns 3,7 en els mascles. Les ales posteriors presenten dos grans ocelos marró violeta que només són visibles amb les ales desplegades. Les ales de la femella no superen la longitud de l'abdomen. Les femelles són capaces de reproduir-se per partenogènesis quan els mascles són escassos. A més, les nimfes poden emergir de les ooteques en la segona estació. En aquesta espècie solament la quarta part de les trobades sexuals, acaba amb la mort del mascle en les mandíbules de la femella.
Es pot trobar en el sud d'Europa des de la península Ibèrica a Grècia i en l'oest d'Àfrica del nord . Aquestes arnes prefereixen assolellats, zones rocoses, els prats, matolls i vessants de les muntanyes baixes i elevacions mitjanes. Pot arribar a 35-42 mm en els mascles, de 35-42 mm en les femelles. La superfície externa de les ales anteriors en general pot ser de color blanc lletós o rosat, amb un patró de pegats triangulars negres. Les erugues es poden trobar a partir de maig a juny. Després construeixen els seus capolls i descansar molt de temps en el capoll abans de la fase de pupa. Les arnes són en l'ala d'agost a setembre, depenent de la ubicació. Les larves s'alimenten Taraxacum officinale , Stipa espècies, phoenicoides Brachypodium , Festuca espècies, diverses gramínies ( Poaceae ) i altres plantes de creixement lent
Formiga lleó (Creoleon lugdunensis)El que done nom a aquest insecte és la larva. És com una formiga gruixuda amb unes mandíbules molt grans i fortes. Cave un forat a terra en forma d'embut i espere al final de l'embut a què caiguen insectes, a la seua trampa, per a atrapar-los amb les poderoses mandíbules. Si fa falta, els ajude al fet que rellisquen tirant terra. Es troben, sobretot, a les regions tropicals, però a Europa viuen alguns gèneres, arribant una espècie fins i tot fins a Finlàndia. L'espècie mediterrània Palpares libelluloides mereix especial esment, ja que arriba a mesurar els 11 cm d'envergadura. Posseeix grans i poderoses mandíbules. Passa la fase de pupa a la primavera, a l'interior d'un capoll recobert de sorra. Els adults són depredadors, alimentant-se de petits insectes voladors, erugues i altres espècies de formigues lleó. Es comuniquen per mitjà de feromones. Els seus ous els posen sobre la vegetació, sobre el sòl o lleugerament enterrats.
Els mascles d'aquesta varietat de libèl·lula, com el de la foto, són molt territorials i se solen posar a terra o a la punta d'una branqueta per vigilar. Està ben distribuït per qualsevol lloc amb aigua però mai la hi veu en grans números, el mascle presenta un color blavós clar, mentre que la femella va des del groguenc fins al marró fosc, depenent de l'edat, en tots dos casos s'aprecia una marcada banda blanca als costats del tòrax.
Aquesta papallona nocturna és una Eublemma purpurina i la seua manera de passar desapercebuda és col·locar-se cap per avall per semblar-se a una flor. És aquest un vistós noctuid (són una família de robustes papallones nocturnes, amb més d'11,772 espècies conegudes), d'uns vint-i-cinc mil·límetres d'envergadura, que adorna les zones basal i discal de les ales anteriors de color groc i el postdiscal i submarginal d'intens violeta. Espècie bivoltina, la primera generació vola mitjançada la primavera i la segona meitat de l'estiu. La larva s'alimenta de plantes del gènere cirsium. És una espècie d'arna de la família Erebidae. Es troba des del nord d'Àfrica a través de la península Ibèrica i el sud de França a l'est fins a Romania, el sud de Rússia.
Macaón (Papilio machaon)
És una de les papallones més conegudes i belles de l'Europa temperada, hi ha zones en les quals la hi pot localitzar amb facilitat; però aquest insecte de tan bella aparença tendeix a desaparéixer des de fa algunes desenes d'anys, atacat especialment per l'ús de pesticides en els cultius de fonoll i pastanaga, dels quals poden alimentar-se. Les macaones estan estretament emparentats amb els grans ornitòpters d'Indonèsia. El seu hàbitat abasta des del nivell de la mar fins als 2000 metres sobre el nivell de la mar. Una de les espècies diürnes d'Europa més vistoses i més fàcils de veure en la península Ibèrica. Té entre 32 i 80 mm d'envergadura i es caracteritza per les seues ales de color negre i groc crema. Les ales inferiors presenten ocels en vermell i tenen cues. En climes septentrionals té una sola generació anual; en climes temperats té dues generacions, abril-maig i juliol-agost, i fins a tres en llocs més càlids com el sud de la península ibèrica i el nord d'Àfrica. En els primers estadis les larves són de color negre amb punts taronja fins que muden. L'eruga del macaón és molt cridanera pel seu colorit, en verd-groc, amb ratlles negres i punts en taronja sobre ratlles negres i, si se li irrita, pot fer sortir de la part anterior de l'esquena, just darrere del seu cap, un òrgan de defensa glandular de color taronja o vermell en forma de forqueta bífida anomenat osmeteri. Aquest òrgan emana una olor acre i tanca un líquid tòxic (àcid butíric) la funció del qual és impedir que els ocells insectívors la devoren. La larva s'alimenta principalment de fulles de diverses umbel·líferes com la pastanaga, el fonoll Foeniculum vulgare i el julivert, o de rutàcies com la rude, entre altres. La crisàlide o pupa és generalment de color verd o gris marró.
Dins de les vespoideas, el gènere scolia està integrat per vespes solitàries de les quals es coneixen a Europa tretze espècies. La scolia hortorum s'alimenta, entre altres plantes, de diferents espècies de sedum i eryngium, com el campestre o Card corredor sobre la qual apareix en la present imatge. La femella posseeix dues bandes grogues que travessen l'abdomen i en el mascle es redueix a una. Les femelles no construeixen nius, ponen els ous en larves d'escarabats
Una llagosta egípcia (Anacridium aegyptium) és de les més grans que podem trobar per la Serra d'Irta; el color pot variar d'un exemplar a un altre. És l'ortòpter més gran de la fauna valenciana. Les femelles adultes d'aquesta espècie, com lla de la foto de la esquerra mesuren 50–66 mm de llarg, mentre que la longitud dels mascles és de 32–36 mm, són molt menors. Els joves o larves, com el que mostra la foto superior, són de color verd i les seues ales no arriben a cobrir l'abdomen; però a mitjana que creixen i realitzen mudes successives s'enfosqueixen i les seues ales s'allarguen. La foto de l'esquerra mostra a un jove de color marró clar, intermedi entre el verd de les larves més joves i el gris fosc dels adults. La llagosta egípcia és pròpia de llocs càlids. Viu preferentment entre els arbres i arbustos. És freqüent i fàcil de veure durant la major part de l'any. Es reprodueix a la primavera i hiverna en estat adult.
Chrysididae és una família d'himenòpters apòcrits coneguts vulgarment com a vespes "cuco" És una família cosmopolita amb més de 3.000 espècies descrites. Són parasitoides o cleptoparasitoides.1 En general són vespes de colors brillants metàl·lics, verds, vermells o blaus, per la qual cosa també les hi sol dir vespes joies, vespes d'or o vespes maragda. La coberta corporal sol tenir una textura llaurada. Mesuren 6 a 12 mm. Les antenes de les femelles tenen 12 segments, les dels mascles, 13. L'agulló de la femella ha estat modificat en un tub per a dipositar els ous, així que, a diferència d'uns altres Aculeata, no poden picar. Presenten la seua major diversitat d'espècies en zones desèrtiques. Solen estar associades amb les espècies que parasiten, abelles solitàries o d'altres vespes, les quals al seu torn posseeixen la varietat més gran d'espècies en tals regions. Els més coneguts són els membres de la subfamília més gran, Chrysidinae. Generalment són cleptoparásits que dipositen els seus ous en els nius dels seus hostes, on la larva consumeix l'ou o larva de l'hoste i després l'aliment emmagatzemat. Altres subfamílies són parasitoides de vespes serra o d'insectes pal.
Quan passegem a l'estiu i sentim una xitxarra poques vegades la podem veure. S'alimenten de la saba dels arbres. És comú a Europa del sud i central, Orient Pròxim i Àfrica del Nord. El nom prové del terme llatí "cicada", que significa "brunzidor". Les xitxarres adultes poden trobar-se a l'estiu alimentant-se de la saba d'arbres i arbustos, gràcies a les seues peces bucals ben adaptades per a la perforació i la succió. Es tracta d'una espècie clarament arborícola, fàcil de trobar en terrenys conreats, com a olivars, ametllers i hortes amb fruiteres. Només els mascles produeixen el seu ben conegut cant, un grinyol causat per la contracció i relaxació de les seues membranes abdominals (tymbal). Aquest cant compleix la funció d'atracció sexual de les femelles. Normalment els mascles canten en grups de molts individus sobre les assolellades branques dels arbres. Quan les femelles s'acosten als mascles, té lloc el festeig, en el qual les repetidament s'agarren i toquen mútuament amb les seues potes. Al final d'aquest procés s'aparien en aquest mateix lloc. Quan són adultes ponguen els seus ous a l'estiu, ous que seran covats a la tardor o finals d'estiu. En contrast amb el mes i mig que dura la seua fase de reproducció adulta, les larves viuran per diversos anys sota terra, alimentant-se del suc de les arrels de les plante.
Aquesta papallona és una margera gran i és prou comuna. Solen estar entre les pedres en les ales tancades. És una papallona de la família de les Nymphalidae. L'espècie és comuna en la península Ibèrica i Europa continental; també es troba al Magreb i en les zones temperades d'Àsia. Malgrat ser una àvida voladora, no la hi sol veure volant amb fortes vientos. Se la pot trobar fins als 1.800 metres d'altitud. Els seus hàbitats preferits són les zones pedregoses de bogues de boscos i clars d'àrees boscoses. La larva s'alimenta de gramínies de gèneres com ara Poa annua, Festuca pratensis i Hordeum murinum. Els exemplars femelles són una mica majors en grandària que els mascles, amb tons de color similars en les ales, encara que menys foscos en la zona discal de l'anvers i tenen vores alars més arrodonides.
Els escorpins d'aigua (Nepa cinerea) són uns insectes aquàtics que es posen al fons de les basses d'aigua, camuflats amb la fullaraca esperant les seues preses. Els nèpids (Nepidae) són una família d'insectes de l'ordre Hemiptera. Algunes espècies es coneixen popularment amb el nom d'escorpins d'aigua a causa del seu hàbitat aquàtic i la seua semblança superficial amb els escorpins. Dos elements anatòmics produeixen aquesta semblança: el primer és la modificació del parell de potes anterior per facilitar la capacitat prènsil, i el segon, la presència d'un tub respiratori a l'extrem de l'abdomen, a manera de fibló, però sense la funcionalitat d'aquest. Aquest tub respiratori està connectat al sistema traqueal de l'insecte, la qual cosa permet que aquest s'oxigene sense obligar a una emersió completa que expose tots els seus espiracles. Els nèpids es distingeixen per la possessió d'antenes de tres segments. Pel que fa a les potes, les anteriors són prensores, i el parell posterior té una funció locomotora; els tarsos són d'un segment, sense ungles a les potes anteriors. L'abdomen té un tub respiratori apical, que li permet captar l'oxigen del medi aeri tot i estar parcialment submergit. Té, a més, ulls sortints i globosos. El rostre té tres artells. L'espècie més comuna a Europa és Nepa cinerea, habitual habitant del fons d'aigües estancades.
L'insecte de la foto és una somereta mediterrània. Les femelles tenen com una cua llarga per a pondre els ous. La de la foto està ponent els ous a terra. És un gènere d'insectes ortòpters ensífers més semblants a grills que no pas a llagostes o saltamartins, les espècies d'aquest gènere, conegudes popularment com a someretes o pantiganes, són incapaces de volar, i els mascles utilitzen una mena d'ales vestigials per a emetre sons, tal com fan els grills. La distribució geogràfica del gènere és exclusivament ibèrica i balear, havent-hi espècies endèmiques pròpies de limitades àrees geogràfiques. Presenta una generació de juny a octubre, amb un màxim poblacional a setembre. El seu hàbitat sol ser els matolls. Els individus es camuflen entre les rames, mimetitza'n se perfectament i es mostren més actius de cara al vespre on podem escoltar els seus cants fins ben entrada la nit.
Dins de les papallones es troba un grup que tenen les ales allargades i colors cridaners advertint la seua toxicitat als depredadors. L'espècie és fàcilment recognoscible pel número i disposició dels punts de color vermell, que posseeix en les ales anteriors que són de color verd fosc i lluentor metàl·lica. Presenten 5 punts de color vermell, amb una petita aurèola més fosca que el color de fons de les ales anteriors, que és verda fosc, gairebé negre i lluentor metàl·lica. Les ales posteriors presenten un color vermell intens, típic del gènere. Les antenes són primes i filiformes, excepte en l'extrem que tenen forma de pinta. També és significativa la presència d'una espècie de collaret blanc que envolta la base del cap. Els sexes són similars i presenten una envergadura de 3-4 cm. Aquesta és una espècie de distribució limitada a la península Ibèrica, vessant mediterrani de França i nord d'Itàlia, pel sud es localitzen unes poques i aïllades poblacions al Marroc, introduïdes a través de l'Estret de Gibraltar. Herbassars i zones de matoll, llocs normalment secs. Té preferència per libar de les flors de diverses espècies de Lavanda, per la qual cosa rep el nom de l'espècie. Les larves s'alimenten de les plantes dels gèneres Anthyllis i Dorycnium. Els adults es poden trobar actius des de Maig a Agost. Solen realitzar vols curts de planta en planta, ja que no són especialment hàbils volant. En cas de perill usen dos mecanismes de defensa passius. En primer lloc usen la seua característica coloració aposemàtica (apo= lluny, apart; semo=senyal), que informa sobre la toxicitat de l'espècie. Aquesta combinació de colors alerta a possibles depredadors sobre la poca conveniència de "consumir" a aquests insectes, perquè en els seus cossos hi acumulen compostos tan verinosos com els derivats del cianur. En cas que aquest mecanisme de defensa no funcionés, simplement es deixa caure entre la vegetació, en comptes de sortir volant. Malgrat estar classificada com a "arna" o papallona nocturna (heteròcers), per les seues característiques morfològiques, aquesta és una espècie d'activitat clarament diürna.
Aquesta abella és una Rhodantidium sticticum i solen fer els nius en closques buides de caragols. Aquestes abelles són de grandària mitjana, aconseguint els 15 mil·límetres de longitud. Llueixen una forta coloració negra amb bandes ataronjades en l'abdomen, i amb les potes i les marques del rostre del mateix color. Tenen molt desenvolupat l'aparell bucal, amb una llengua comparativament llarga i el llavi superior rectangular. Transporten el pol·len en escopes situades en la part inferior de l'abdomen, per la qual cosa són eficients pol·linitzadores de diferents fruiters. Tallen trossos de fulles per a recobrir l'interior dels nius -sovint, en petxines buides de mol·luscos, i també per a enrotllar-les en forma de recipient on guarden la massa de mel i nèctar, i dipositen un ou. Els mascles mostren un comportament reproductor agressiu, cernent-se per sorpresa sobre les femelles. Es distribueix per Europa sur occidental i el nord d'Àfrica.
La vimetaire occidental és una libèl·lula que podem trobar prop de basses des de juny a novembre. Té el cos verd metàl·lic i quan descansa aguanta les seues ales lluny del seu cos. Es troba en el sud i el centre d'Europa. En el mediterrani oriental és reemplaçat per Lestes parvidens. Es troba en moltes illes mediterrànies incloent-hi Còrsega, Sicília, Mallorca, Menorca i Eivissa; també en el nord d'Àfrica, Turquia i Orient Mitjà. És un odonat d'aigües quietes i es troba en basses, llacs i canals, amb salzes, verns o bedolls, que són utilitzats per la posta. Els adults es troben sovint en els arbustos que creixen damunt o al costat de l'aigua. El seu període de vol és d'agost a octubre, encara que en les parts més meridionals de la seua àrea de distribució pot veure's del maig fins al novembre. Els mascles adults defensen territoris verticals en arbustos marginals i petits arbres on s'aparellen amb les femelles en la clàssica posició de la roda. Les femelles fan la posta en incisions de l'escorça de les branques penjants. Els ous es desenvolupen ràpidament durant unes setmanes i després entren en un estat de diapausa. En aquest estat el desenvolupament dels ous és molt lent i així passen l'hivern. A la primavera següent, els ous es desclouen, les larves cauen a l'aigua i comencen a desenvolupar-se. El creixement és ràpid i els adults poden emergir en un parell de mesos. Llavors s'allunyen de l'aigua per madurar i quan han madurat plenament, tornen a l'aigua i comença la reproducció
L'escarabat Iberodorcadion molitor el podem trobar per la Serra dIrta de març a juny. Si el veiem, crida l'atenció perquè és de mida mitjana i pel contrast dels colors blanc i negre. És un escarabat de l'extensa família dels cerambícids, coneguda popularment com a grup dels banyarriquers. Els banyarriquers són fàcils de reconéixer pel seu cos esvelt i, sobretot, per les llargues antenes, sovint força més llargues que el cos. La majoria de les larves dels banyarriquers són xilòfagues, s'alimenten de fusta morta. Les larves d'Iberodorcadion molitor, però, són rizòfagues, mengen arrels de gramínies, principalment dels gèneres Poa i Festuca. Característiques notables de l'adult d'Iberodorcadion molitor són l'absència d'ales i la presència per tot el cos d'un pèl vellutat que dibuixa bandes clares i fosques.
Saltamartí l'albellatge (Brachycrotaphus tryxalicerus)La foto és d'un saltamartí l'albellatge, té el cos allargat i es pose a les rametes dels fenassos en posició vertical i va pegant la volta a la part contrària del possible depredador. Com a curiositat cal dir que és una espècie característica de la sabana africana, es troben entre el Golf de Guinea i Sud-àfrica i també es trobe a la regió mediterrània de l'Illa de Sicília i Península Ibèrica. Brachycrotaphus tryxalicerus S'alimenta d'Hyparrenia hirta, fenàs. És el saltamartí de l'albellatge o llagostí del fenàs. És una espècie que cal protegir, de distribució restringida, altament especialitzada i rara.
Xinxa assassina (Rhynocoris iracundus)La xinxa assassina és una gran depredadora d'altres insectes i té una picada molt dolorosa. És una xinxa de camp vivament acolorida en vermell / taronja i negre. El seu rostre, llarg i corbat té un segment basal vermell / taronja. Té el cos brillant i recobert d'un fi borrissol. El cap i les antenes són negres. Usen el llarg rostre per a injectar saliva letal que liqua l'interior de la presa, que posteriorment absorbeixen. Les potes d'aquests hemípteres estan cobertes de fins pèls, servint-los per a fixar-se a la presa mentre se la mengen. Són capaços de matar a preses més grans que elles. Es coneix inclusivament ardits de camuflatge com ara deixar adherit al seu cos parteixes de plantes o bé restes de menjar que aconseguesquen camuflar-los. La seua boca emet un so característic, bastant estrident.
La papallona nocturna Zernyia granataria és un endemisme ibèric i,com es pot veure, una especialista a passar desapercebuda. Són papallones de grandària variable (aquesta és mitjana), d'hàbits nocturns o crepusculars, te les ales grans en proporció a cos. De colors clars i amb molts de dibuixos, aconseguint una cripsi notable amb el sòl en disposar-hi les ales ben aplanades. L'eruga sembla una branqueta i és inconfusible car només té dos parells de falses potes; es mouen col·locant-les directament al costat del cap. Amb aquests moviments semblen prendre mesures, com nosaltres utilitzem la mà per mesurar a pams, d'aquí el nom de la família geomètrids (metros=mesurar i geo=terra).
L'aranya Argiope lobata, és de les més grans que podem trobar per la Serra d'Irta.
Fa teranyines molt grans i també hi ha molta diferència de grandària
entre el mascle i la femella. Són aranyes grans i espectaculars que
presenten un gran dimorfisme sexual, sent les femelles (aproximadament
2,5 cm) al voltant de 3 vegades majors que els mascles (aproximadament 8
mm). Aquestes espècies tenen un abdomen notablement acolorit i estan
distribuïdes per tot el món; en països amb climes temperats tenen una o
més espècies amb aparença similar. El mascle la corteja puntejant els
brins de la seua tela i al seu torn prepara un fil de seguretat per a
fugir en cas que l'ataque. Després de l'aparellament, el mascle mor i li
serveix d'aliment a la femella. Aquesta elabora un sac de seda en el
qual embolica més d'un miler d'ous que penja prop del centre de la seua
teranyina. Hi ha moltes varietats d'aquesta espècie però Argiope lobata i Argiope trifasciata
són totes dues conegudes de la zona mediterrània. La teranyina és
pràcticament invisible, i és fàcil que algun individu acabe cobert amb
aquesta teranyina enganxosa. És molt fàcil saber el patró de la seda
feta per aquesta espècie, ja que és d'un color blanc pur, i algunes
espècies formen una "X", o una teranyina tipus ziga-zaga.
Centpeus domèstic (Scutigera coleoptrata)
El centpeus domèstic és un miriàpode molt ràpid (uns 20 cm per segon) també degut a la seua forma, ja que les potes de darrere pareixen les antenes, els seus atacants no saben on és davant i on és darrere, i té la facultat de poder despendre's d'algunes de les seues potes per despistar als depredadors. Endèmic de la conca del Mediterrani, s'ha estés a altres parts del món. És insectívor que mata i s'alimenta d'aranyes, xinxes, paneroles, tèrmits, *peixets de plata, formigues i altres artròpodes domèstics. No tenen mandíbula, per la qual cosa estrictament parlant agullonen més que mossegar. Solen ser caçadors nocturns. Encara que tenen ulls desenvolupats es recolzen més en les seues antenes a l'hora de caçar. Les seues antenes són un receptor sensorial que detecta informació tant olfactòria com tàctil. Usen la seua boca i les seues potes per a subjectar a les seues preses. Mesura entre 10 mm a 50 mm de llarg i pot tindre fins a quinze parells de potes bastant llargues. Aquestes delicades potes estan ancorades en un cos rígid. Això li permet aconseguir velocitats sorprenent. El centpeus domèstic prefereix viure en llocs frescos i humits. El sistema respiratori dels centípods no proveeix cap mecanisme per a tancar els espiracles. Per això necessiten un ambient que els protegisca de la deshidratació i de l'excessiu fred.
Italochrysa stigmatica
L'insecte de la foto és un Italochrysa stigmatica. Els crisòpids estan emparentats amb les formigues lleó i els podem trobar entre els mesos de juny i octubre. Associada a ambients tèrmics de naturalesa mediterrània, I. stigmatica és coneguda de la península Ibèrica i illes Balears (Mallorca i Eivissa), nord d'Àfrica. Associada a espais amb gramínies i assolellats, oberts de caràcter mediterrani.
El centpeus domèstic és un miriàpode molt ràpid (uns 20 cm per segon) també degut a la seua forma, ja que les potes de darrere pareixen les antenes, els seus atacants no saben on és davant i on és darrere, i té la facultat de poder despendre's d'algunes de les seues potes per despistar als depredadors. Endèmic de la conca del Mediterrani, s'ha estés a altres parts del món. És insectívor que mata i s'alimenta d'aranyes, xinxes, paneroles, tèrmits, *peixets de plata, formigues i altres artròpodes domèstics. No tenen mandíbula, per la qual cosa estrictament parlant agullonen més que mossegar. Solen ser caçadors nocturns. Encara que tenen ulls desenvolupats es recolzen més en les seues antenes a l'hora de caçar. Les seues antenes són un receptor sensorial que detecta informació tant olfactòria com tàctil. Usen la seua boca i les seues potes per a subjectar a les seues preses. Mesura entre 10 mm a 50 mm de llarg i pot tindre fins a quinze parells de potes bastant llargues. Aquestes delicades potes estan ancorades en un cos rígid. Això li permet aconseguir velocitats sorprenent. El centpeus domèstic prefereix viure en llocs frescos i humits. El sistema respiratori dels centípods no proveeix cap mecanisme per a tancar els espiracles. Per això necessiten un ambient que els protegisca de la deshidratació i de l'excessiu fred.
L'insecte de la foto és un Italochrysa stigmatica. Els crisòpids estan emparentats amb les formigues lleó i els podem trobar entre els mesos de juny i octubre. Associada a ambients tèrmics de naturalesa mediterrània, I. stigmatica és coneguda de la península Ibèrica i illes Balears (Mallorca i Eivissa), nord d'Àfrica. Associada a espais amb gramínies i assolellats, oberts de caràcter mediterrani.
La saltabardisses cintada (Pyronia bathseba) deixe caure els ous durant el vol. Té una generació a l'any. Els adults volen entre finals d'abril i juliol, depenent de la localitat i hiberna com a eruga. Viu en zones arbustives i herboses, sovint en bosc obert. És una papallona freqüent als fenassars i llistonars, ja que l'eruga s'alimenta de gramínies, especialment del gènere Brachypodium. Es troba al Marroc, Algèria, oest de Tunísia, Portugal, Espanya (on està absent en àmplies zones del nord-oest) i sud-est de França seguint la costa fins a Ardèche i Var. A Àfrica vola entre els 700 i els 1.700 m, mentre que a Europa ho fa entre els 300 i els 1.700 m. El gènere Pyronia s'identifica per l'ocel negre amb dos puntets blancs a les ales anteriors; després la saltabardisses cintada (P.bathseba) es diferencia de l'europea (P.tythonus) pels 5 ocels petits, amb un sol punt blanc, de les ales posteriors, darrere d'una franja clara ben marcada.
L'escarabat bombarder (Aptinus displusor) no pot volar i rep el nom pel soroll que fa a l'expulsar una substància del seu abdomen. Però el més curiós és que aquesta substància surt a més de cent graus de temperatura i no queda "fregit". És possible; perquè el que fa l'animalet és barrejar dos components químics produïts pel mateix ja fora d'ell i les expulsa amb molta pressió. A part de la temperatura i el soroll, aquesta substància també fa pudor. Qualsevol se li arrima... El cos és de longitud oblonga de fins a 3 cm i té un color vermell. Les ales de l'insecte estan protegides per una petxina densa, a la part superior hi ha èlitre, pintades en marró, blau fosc o verd fosc. L'activitat de l'escarabat bombarder es manifesta de nit, durant el dia intentant amagar-se al refugi: sota pedres, troncs, diversos trossos. Ha de conduir aquest estil de vida per no convertir-se en víctima de les aus. Hi ha representants dels grups Brachininae i Paussinae. Els aliments per a ells són larves d'insectes, cucs de terra, no menyspreen la carronya. El sistema de protecció de l'escarabat està situat als últims segments de l'abdomen. Un parell de glàndules endocrines situades simètricament segreguen una barreja ardent, que inclou hidroquinona i peròxid d'hidrogen. Aquests elements químics s'emmagatzemen en un gran dipòsit que es troba a l'abdomen de l'insecte. Una característica sorprenent de l'eina és la seua capacitat d'extensió i doblament en la direcció necessària, que permet atacar l'enemic en diferents direccions. Després de l'aparellament, la femella comença a rodar petites boles del sòl on es pon els ous (es calcula un sol sòl per a un ou). Aquesta semblança d'esferes servirà de refugi per al desenvolupament de les larves. També és interessant el procés de pupació de les larves sorgides al món. Atés que els escarabats terrestres són depredadors, les seues larves porten un estil de vida parasitari. Per a l'alimentació i el creixement, els joves descendents utilitzen pupes d'altres insectes, menjant els seus interiors.
La mosca tigre es pareix a una abella, cosa que és el seu mecanisme de defensa; i rep el seu nom pels ulls ratllats. Pertany a la família sírfids, la de les mosques grans de color marró amb franges transversals en l'abdomen que fàcilment poden confondre's amb himenòpters si no s'observen amb atenció. Per a augmentar la seva similitud amb les vespes, els sírfids poden mantenir-se estàtics en vol. La mosca tigre es reconeix dels altres sírfids per les seues exclusives 5 franges verticals fosques en els ulls. Les femelles, com l'exemplar en les fotos, tenen els ulls separats, mentre que els ulls dels mascles es toquen entre ells. A diferència del temut mosquit tigre, la mosca tigre és inofensiva. Els adults solen veure's rondant les flors, com en aquest cas sobre les flors d'un aligustre del Japó (Ligustrum lucidum); també s'observa amb freqüència sobre les heures en flor, igual que Volucella zonaria, un altre sírfid comuna. Les larves, en canvi, viuen en aigües estancades, fangoses i anòxiques; són les larves cua-de-rata que respiren a través del seu apèndix llarg, a manera de sifó, dirigit a la superfície.
Petita mantis de la família Mantidae i la subfamília Miomantinae. Com la majoria dels màntids difícil d'observar pel seu aspecte i coloració críptica. Ales enterament reduïdes en els dos sexes. Metatarsos de les potes posteriors al voltant de vegada i mitja més llarg que la resta dels artells tarsals”. Es tracta d'un pregadéu sense ales, de forma allargada, que sol rondar àgilment pel sòl i l'herba baixa, amb una coloració entre grisenca i marró. La grandària de les seues potes davanteres modificades és menor proporcionalment al de les mateixes potes d'altres espècies de màntids.
Aquesta eruga és d'una Orgyia antiqua, és una papallona nocturna de mida mitjana; la femella no vola, té unes ales vestigials. Existeix un sorprenent dimorfisme entre el mascle i femella d'aquesta espècie. El mascle típicament té ales de color taronja a vermell-marró (vermell ocre i marró fosc); cada ala davantera té una taca blanca en forma de coma (esquinçat). El mascle té marcades antenes plomoses (tales, bipectinades). L'envergadura mesura entre 35 i 38 mm. La femella té ales vestigials i no vola; és de color marró grisenc clar (gris ocre), té antenes poc bipectinades i abdomen inflat. Els ulls composts dels dos gèneres difereixen no sols respecte a la seua grandària, nombre de facetes i organització interna i ultraestructura, sinó també respecte a la seua sensibilitat a la radiació ultraviolada. L'eruga peluda és espectacular, amb geps, banyes i una cua combinació de grisa fosc, vermell i groc. Es posen diversos centenars d'ous en l'exterior del capoll buit de la femella, generalment units a una planta hoste. L'espècie passa l'hivern en l'etapa de l'ou. Cada ou brunenc és arrodonit, és aplanada en la part superior i inferior. Es veu una petita depressió més fosca en la part superior. Les larves fan eclosió a principis de la primavera, tan aviat com el fullatge comença a aparéixer. Són fàcilment recognoscibles pels seus flocs en forma de banya de pèls setae. Quatre flocs semblants a raspalls de dents ocorren al llarg de la part posterior, i els llapis de pèl es projecten des dels costats en la part frontal i posterior. El cos és de gris fosc a negre, i els tubercles vermells estan als costats i en la part posterior. Tenen glàndules defensives en la part posterior i es netegen en els bolets per a carregar-les amb toxines.
El Gonocerus insidiator és una xinxa amb colors molt cridaners que podem trobar per les matisses.
L'aranya Philaeus chrysops és de la família de les Salticidae. Són aranyes petites que no posen teranyines, cacen les seues preses saltant damunt d'elles inoculant el verí de la seua mossegada. Es troben en la zona Paleàrtic, prop del sud de la Xina, Euràsia, Orient Mitjà, Nord d'Àfrica. El llarg normal del seu cos és de 7-12 mil·límetres, en el cas dels mascles poden arribar a 5 mil·límetres. Inusual per a les aranyes, ja que normalment els mascles són més grans. Entre sexes són molt diferents, els mascles són molt acolorits amb un *opistosoma notòriament roig (chrysops significa ull daurat en grec), mentre que les femelles tenen un Cefalotòrax de color fosc marró amb dues línies blanques darrere dels seus ulls. L'abdomen és en la part posterior i en els seus costats de color roig-taronger brillant amb una línia negra longitudinal en el centre i els muscles. Les llargues cames i els genolls són negres, la majoria de la tíbia de les dues primeres cames són d'un brillant color roig ataronjat. El cefalotòrax de la femella és molt similar al del mascle, però les seues ratlles blanques són més xicotetes, la part posterior del seu abdomen aquesta coberta amb una banda de color marró amb dues ratlles i algunes ratlles blanques pels seus costats. La resta de l'abdomen i els costats són ataronjats, les potes són de color marró clar amb anells d'un marró més fosc. Els agrada estar en zones on hi haja prou sol, en pedres, i zones buidades. Cacen xicotets insectes dels quals s'alimenta pegant xicotets salts, i detenint-se per a fer el salt final cap a la presa, que sol ser bastant gran en comparació amb la seua grandària.
Aquesta llagosta és un Pyrgomorpha conica. És un xicotet ortòpter de cap cònic i perfil oblic en el seu front, sent les nimfes i les femelles de color verd i de major grandària que els mascles, mentre que aquests de color marró o grisenc, amb ales ben desenvolupades no solen volar normalment encara que si ho fan quan decideixen fer migracions, habitualment desplaçant-se com uns altres ortòpters a salts. Es distribueixen per gran part de l'Europa meridional, en zones ben assolellades. Aquests xicotets ortòpters es caracteritzen pel seu cap cònic i el perfil oblic del seu front. Es distribueixen per gran part de l'Europa meridional, en zones ben assolellades. Viu en llocs secs, amb vegetació escassa, on sovint és difícil d'observar per les seues formes anguloses i colors mimètics que es confonen amb l'entorn.
Aquest escarabat el podem trobar a les plantes dels espàrrecs salvatges. S'alimenten quasi exclusivament d'espàrrecs tant els adults com les larves, i poden ser una seriosa plaga. En aquest cas, està en una planta d'espàrrec blanc (Asparagus albus). Aquests bonics escarabats de color roig ataronjat i d'aspecte oval, presenten sis punts negres sobre cada èlitre. Els fèmurs són també vermellosos, però les tíbies i els tarsos són negres, igual que els ulls i les antenes moderadament llargues. Mesuren prop d'un centímetre de longitud corporal. Les femelles depositen els ous, que són de color verdós, en espàrrecs joves. Les larves tenen aspecte de cuc amb el cap i les potes visibles, i són també ataronjades. Els adults poden veure's entre mitjançats de maig i finals de juliol. Es troben tant a Europa com a Amèrica del Nord.
És una papallona diürna de la família Pieridae, groga i amb taques negres. La podem trobar al principi de la primavera o a l'octubre. Quasi sempre la veurem amb les ales tancades. És de talla mitjana, fa de 42 a 54 mm d'envergadura. Té les ales de color groc viu i negre, amb zones nebuloses en què els dos colors es barregen. També té un puntet molt definit a cada ala. Els marges de la part superior de les ales són amples i de color negre. La part inferior és de color groc llimona. Hi ha varietats pàl·lides i blanques de la mateixa espècie. Aquesta papallona viu als prats i camps oberts per sota dels 2.000 m d'altitud. Es passa el dia anant de camp en camp i de flor en flor. Li agrada xuclar les flors del gènere Leontodina, anomenades "dents de lleó". Les erugues de la safranera de l'alfals són de color verd amb una franja groga longitudinal a cada costat. Mengen, preferentment, les fulles de plantes que sovint serveixen de farratge per al bestiar, com l'alfals, la corona de rei, la coroneta rosa (Securigera varia), diverses espècies de Vicia i el trévol.
El grill de palla (Oecanthus pellucens) el podem trobar pels fenassars passant inadvertit pel seu color. El seu cant, molt reconeixible, bastant més dolç que el dels altres grills, forma l'ambientació habitual de les nits d'estiu.
Pterophoridae és una família de Lepidoptera amb ales profundament modificades. Pertanyen a Apoditrysia però a diferència d'altres arnes d'aquest tàxon no són de grandària gran, sinó que són molt petites. Les ales davanteres d'aquestes arnes generalment consisteixen de dues barres corbades amb bolets irregulars en la part posterior, amb aparença de plomes. S'assemblen als lepidòpters de la família Alucitidae a primera vista però aquestes tenen un major nombre de plomes simètriques. Les ales posteriors tenen una estructura similar però tenen tres barres. Uns pocs gèneres tenen ales típiques de lepidòpters. Generalment, la postura de repòs és amb les ales esteses lateralment i corbades cap amunt. Sovint semblen una fulla seca de yuyo. Poden escapar ser vistes per depredadors fins i tot en ple dia. Algunes espècies tenen larves que perforen tiges o arrels, unes altres s'alimenten de fulles. Algunes espècies són plagues d'importància econòmica, per exemple Platyptilia carduidactyla que s'alimenta d'alcaucil (Cynara cardunculus), Platyptilia pica que s'alimenta de geranis entre altres especies1 i Stenoptilodes antirrhina que pot causar mal a plantes d'Antirrhinum majus.
Algunes espècies s'usen com a controls biològics per a combatre espècies invasores de plantes, per exemple Lantanophaga pusillidactyla combat a Lantana camara, Oidaematophorus beneficus s'usa contra Ageratina riparia, Hellinsia balanotes, contra Baccharis halimifolia,2 i Wheeleria spilodactylus, contra Marrubium vulgare. Hi ha papallones nocturnes de la família Pterophoridae, que tenen forma de T i unes ales que semblen plomes. Pterophoridae és una família de Lepidòpters amb ales profundament modificades.
Una de les aranyes més impressionant que he trobat per la Serra d'Irta és la Cyrtauchenius walckenaeri, és d'una mida molt gran (uns 5 cm) i el seu aspecte ho diu tot. Les femelles de Cyrtauchenius walckenaeri sobrepassen habitualment els 25 mm de longitud (una mica menys els mascles), la qual cosa unida a la seua densa pilositat, marró en les femelles i negra en els mascles, i a l'aspecte robust típic de les aranyes migalomorfas, dóna una aparença imponent als exemplars. Tenen glàndules verinoses que passen enterament per dins dels quelícers (són apèndix preorals acabats en punta que s'usen per a agarrar l'aliment, s'utilitzen per a inocular verí a la presa o com a mecanisme defensiu). Les podem trobar en pinedes, matoll baix, terrenys de secà, timonedes, camps de cultiu..... C. walckenaeri és coneguda de diverses localitats algerianes (d'on va ser descrita), així com de tot el vessant llevantí, des de Tarragona a Màlaga, penetrant a l'interior fins a Saragossa, Terol, Ciudad Real, Albacete i Jaén. Són depredadores actives generalment d'altres artròpodes ("bestioles"= paneroles, llagostes...) vius i de grandària considerable. Malgrat mostrar un comportament agressiu si se sent amenaçada, per exemple quan la hi manipula, només les aranyes australianes del gènere Atraxson realment perilloses per als humans.
Aquest mosquit gegant o típula és un Nephrotoma submaculosa; aquests animals no piquen, s'alimenten de nèctar. Nephrotoma és un gènere de mosques gralla. Les espècies de Nephrotoma tenen un cos groc llustrós amb ratlles i pigues negres o marrons. Si el cos és negre, llavors hi ha bandes de color en l'abdomen. El prescútum té tres bandes. La provassis o rostre és curt i les antenes són verticil·lades. Les larves viuen en el sòl i a vegades són nocives per a les collites i plantes ornamentals. Es troben en boscos decidus i barrejats, en matolls i en prades humides. Hi ha al voltant de 470 espècies distribuïdes per tot el món, excepte Austràsia. Són més abundants a Àfrica i Euràsia.
La xinxa ratllada, la podem trobar fàcilment a les flors de fonoll. La xinxa ratllada o bernat vermell. És un hemípter de la família dels pentatòmids. Habita pel centre i sobretot pel sud d'Europa on la trobarem de juny a octubre en llocs assolellats per davall dels 2000 m. Pot assolir a una longitud de 8-12 mm. El cos és pràcticament rodó, amb un gran escut. El color de la cara superior del cos sol ser el roig brillant, amb àmplies ratlles longitudinals negres. El pronot té sis bandes negres. Les antenes són de color negre. Els costats de l'abdomen també són rojos amb moltes taques negres menudes. Les potes poden ser de color negre o roig, depenent de la subespècie. Les nimfes no tenen el patró de ratlles roig-negre, majoritàriament són de color bru o grisenc. La femella pon els ous en paquets a la part inferior de les fulles. Quan n'ixen les larves la mare les custodia per un curt espai de temps. Els nounats hauran de fer fins a 5 mudes per ser madurs sexualment. El dimorfisme sexual és inexistent. Se solen trobar en grups damunt d'inflorescències d'asteràcies i apiàcies, alimentant-se de la saba de les quals. La seua coloració aposemàtica adverteix als possibles depredadors que té un gust repugnant. A més quan se sent en perill pot desprendre un líquid pudent amb finalitats dissuasives. És comuna a la major part d'Europa, mentre que G. lineatum es pot trobar al Nord d'Àfrica, sud de França, Còrsega, Península Ibèrica, sud d'Itàlia, Sardenya i a l'Orient Pròxim.
El centpeus és el miriàpode més gran d'Europa. Té una picadura verinosa que utilitza per caçar i per defensar-se. Són similars als litobiomorfs, també coneguts com a centcames, dels quals es diferencien per posseir de 21 a 23 parells de potes. Com la resta de quilòpodes, el primer segment del tronc té un parell d'ullals verinosos, anomenats forcípules, que són el primer parell de potes modificat en grans ungles associades a una glàndula verinosa, que usen tant per a defensar-se com per a capturar i paralitzar les preses. Hi actuen com a peces bucals addicionals. Els escolopendromorfs, com la resta de quilòpodes, són depredadors que cacen petits animals, en general altres artròpodes. Les preses són capturades pel darrer parell de potes, proveït de fortes espines i ungles; tot seguit, girant el cos, li claven les forcípules, que injecten verí que les paralitza o les mata; el verí conté histamina, acetilcolina, proteïnes (que actuen com a toxines) i diversos enzims. L'espècie més gran i perillosa és l'escolopendra (Scolopendra cingulata), però, malgrat que la seua mossegada és molt dolorosa, sovint s'han exagerat els efectes de la seua picada i en cap cas és mortal.
La libèl·lula ampla es diferencia per tenir el cos ample i unes taques negres a la base de les ales. Els mascles són de color blau i les femelles d'aquest color groguenc. La seua distribució comprén des d'Europa fins al centre d'Àsia. Viuen en una varietat àmplia d'aigües estancades o de corrent dèbil, generalment en masses d'aigua petites, assolellades i amb vegetació. Els adults es poden veure des de finals d'abril fins a mitjans de setembre, amb un màxim d'abundància entre maig i juny.
Per les plantes de romer i timonet podem trobar papallones Pyrausta sanguinalis; encara que siguen de mida xicoteta, ens cridaran l'atenció pels colors que tenen. De tons carmesí i or, és una espècie d'arna de la família Crambidae. L'espècie va ser descrita per primera vegada per Carl Linnaeus en la seua 12a edició de 1767 de Systema Naturae. Es troba a Europa occidental, fins i tot tant a l'est com el sud de Finlàndia. A les Illes Britàniques es va trobar anteriorment en múltiples ubicacions costaneres en el nord-oest d'Anglaterra i Escòcia, no obstant això, ara ha disminuït molt i està restringit a algunes ubicacions a Irlanda del Nord i a un sol lloc a l'Illa de Man. L'envergadura és de 14-18 mm. L'arna vola de juny a agost depenent de la ubicació. Les larves s'alimenten de sàlvia comuna, romer i farigola.
Aquesta és la llagosta pedra dels Ports, en un principi es pensava que soles estava a partir dels 1000 m d'altitud. La Serra d'Irta és una de les excepcions. Té unes ales vestigials, sempre va caminant. La femella, com la de la foto, és més gran que el mascle (uns 7 cm.) És una espècie endèmica de la península Ibèrica i es distribueix principalment entre quatre províncies confrontants: Castelló, Tarragona, Terol i València. Sembla viure en llocs muntanyosos de certa elevació, haguen-se estada trobada des dels 350 m de Sogorb fins als 1440 de la Losilla, prop d'Albarrasí. Insectes de grandària mitjana, la femella pot arribar a duplicar en grandària al mascle. De coloració marró blanquinosa; encara que alguns exemplars tenen taques fosques que a vegades arriben a formar bandes.
En algun toll temporal de la Serra d'Irta podem trobar algun crustaci com el Branchipus schafferi. Nade amb les potes cap a dalt. El de la foto és una femella, ja que la part que es veu de color blau són el ous; que pondran i quedaran mesclats amb el fang. Aquests petits crustacis neden lliurement en les tolles de fons fangós, orientant-se gràcies a la llum i buscant fitoplàncton (algues microscòpiques en suspensió) per a la seua alimentació. Són animals bastant comuns a l'Europa meridional, com és el cas de la península Ibèrica, no tan abundants als països més freds. Durant el període de reproducció (els mesos més càlids) els mascles atrapen a les femelles ajudant-se de les seues antenes modificades per a realitzar la còpula. Una vegada que els ous estan fecundats poden romandre en el llit fangós de la tolla durant llargues temporades de mesos i fins i tot anys. Normalment aquestes tolles es dessequen i els ous queden atrapats en el fang. Quan es produeixen pluges que tornen a inundar la tolla els ous fan eclosió, desenvolupant-se així la nova generació de branchipus. Això és possible gràcies a l'embolcall del sac d'ous, que actua a manera de coberta protectora, permetent que els ous es rehidraten en caure les pluges. El cicle biològic d'aquesta espècie és realment curt, desenvolupant-se en qüestió de setmanes. Després de la còpula i l'alliberament dels ous la majoria d'adults mor. Mesuren uns 2 cm.
Un dels insectes més bonics és l'escarbat Anthaxia hungarica.
És una espècie de coleòpter polífag de la família dels buprèstids comú a
Europa i molt freqüent a la península Ibèrica. És l'espècie europea més
gran del gènere Anthaxia,
amb 15 mm de longitud. Aquest buprèstid és de color verd brillant,
daurat, blau o violeta; la femella té el front, els costats del pronot i
tota la part ventral porpra. Els mascles tenen les antenes més llargues
i els fèmurs posteriors dilatats. Les larves perforen branques i troncs
de Quercus (Quercus ilex, Quercus pubescens, Quercus coccifera),
actuant normalment com paràsit secundari, és a dir, es desenvolupa en
arbres malalts o moribunds, però poden atacar arbres joves provocant la
seua mort. Els adults volen a ple sol a la primavera i estiu i
s'alimenten de pol·len, sobretot de flors de compostes. És pròpia de
l'àrea circummediterrània arribant al sud d'Alemanya, Àustria i la
República Txeca, Per l'est s'estén fins a Anatòlia, Rússia meridional i
l'Iran.
Chrysura
Aquesta vespa de colors metàl·lics és una Chrysura. Parasiten els nius d'abelles solitaries. És un gènere de vespes cuclillo que parasiten a les abelles megachilidas. Hi ha 117 espècies en Chrysura, totes menys 11 de les quals es troben en el Paleàrtic. El gènere va ser descrit per Dahlbom en 1845, i l'espècie tipus per al gènere és Chrysura austríaca.
La lleonada de les garrigues és una d'eixes papallones que tot el camí
va volant al davant. S'estén pel nord-oest d'Àfrica i sud-oest d'Europa
fins al centre d'Itàlia. Es troba per tota la península Ibèrica. Zones
herboses i arbustives seques, sovint en clars de bosc, pendents rocosos i
barrancs, també secs i càlids. L'eruga s'alimenta de gramínies tals com
Agrosits canina, Agrostis alba, Festuca ovina, Brachypodium retusum, Stipa offneri i Carix harellana.
El període de vol és d'una generació a l'any entre començaments de juny
i mitjans d'agost. S'identifica pel to ocre apagat del revers de les
ales, il·luminat per 7 ocels grans i vistosos, blancs encerclats
d'amples bandes negres, el més gros a l'ala anterior i els altres 6 a la
posterior.
Cigala escumejadora (Cercopis intermedia)
La cigala escumejadora és coneguda per l'escuma que deixen les seues larves al mossegar les plantes. És més coneguda per la seua activitat en fase juvenil que en fase adulta. L'adult és la cigala de vistós color negre i vermell, cridaners i contrastats. Els genolls vermells del primer i del segon parell de potes són una característica identificativa de l'espècie. La cigala escumejadora saltarà lluny i desapareixerà si se sent importunada. En l'etapa de nimfa causa les misterioses salives, escopinades o escumes que a vegades envolten una tija d'herba o pengen d'un arbust i que la tradició popular atribueix erròniament al cucut. L'insecte pica amb la trompa a la planta i en xucla la saba. A la vegada excreta la major part de l'aigua junt amb albúmina, una proteïna amb propietat tensioactiva, i hi injecta aire. El resultat és la creació d'una massa persistent d'escuma, com una escopinada, que engloba les nimfes i les protegeix dels depredadors i de la dessecació. Tota la família Cercopidae és integrada per cigales que fabriquen escuma. És una espècie termòfila pròpia de regions ben exposades d'Europa central i meridional. Tenen només una generació anual
Ronisia barbarula
La Ronisia barbarula, és una espècie d'"abella". També és coneguda com a "formiga de terciopelo". La seua picadura és molt dolorosa. Són himenòpters amb un marcat dimorfisme sexual: a més de diferències entre sexes en el patró de coloració del cos, les femelles -com la que mostra la imatge- no posseeixen ales, mentre que els mascles tenen antenes més llargues. Les larves són ectoparàsites d'himenòpters nidificants de les famílies Apidae i Sphecidae; aquesta és la raó per la qual fàcilment se les veu rondant els nius dels seus hostes, a l'espera que un d'ells quede momentàniament abandonat per a ocupar-ho. Captura abelles dels gèneres Megachile i Anthophora. Viu en espais oberts, arenosos o pedregosos, sovint prop de rierols. La seua distribució és mediterrània.
Oxychilidae
Els caragols adults de la família Oxychilidae no sobrepassen el centímetre de grandària i tenen la closca transparent. El podrem trobar per llocs humits de la Serra d'Irta. En el mitjà urbà podem trobar caragols pertanyents al gènere Oxychilus. Són coneguts com a caragols de petxina de cristall per tenir una petxina translúcida. Es troben en llocs amb molta humitat com a cambres sanitàries, soterranis, registres de clavegueró, etc. Dues espècies comunes que podem trobar en la península Ibèrica són Oxychilus draparnaudi i Oxichylus cellarius. Aquestes espècies tenen un color blavós característic. Han colonitza les ciutats on sembla que es troben a gust. Està ben dotat per a sobreviure, ja que té una dieta carnívora (petits organismes) i detritívora. És a dir, que s'alimenta del primer que enxampe. Això ho ha convertit en un excel·lent colonitzador de zones urbanes. Tal com es pot veure en les imatges, no és difícil reconéixer un exemplar del gènere Oxichylus gràcies a la petxina aplanada i translúcida amb un to groc. En el cas de Oxychilus draparnaudi, aquesta té un diàmetre d'entre 8 i 14 mil·límetres. És una espècie originària del sud d'Europa, però s'ha estés al centre d'Europa i també a països ultramar del continent americà gràcies al transport de mercaderies. Amb el temps potser conquista tothom. Les seues petites dimensions i la seua àmplia dieta l'ajudaran.
Banyarriquer (Cerambyx cerdo)
Un dels escarabats més grans que podem trobar per la Serra d'Irta és el banyarriquer. Uns 6 cm de cos. És una espècie protegida per l'annex II i IV de la directiva Hàbitats de la CEE. És una espècie de coleòpter polífag de la família dels cerambícids, comú a tota Europa i nord d'Àfrica. És de mida gran, de color quasi tot negre, excepte en els extrems dels èlitres, que són marronosos. Les seues larves són xilòfagues i s'alimenten principalment de fusta diferents espècies de Quercus. El seu cicle biològic pot durar diversos anys. Les femelles dipositen els ous a l'escorça dels arbres; les larves, xilòfagues, la perforen i excaven galeries dins el tronc i les branques de l'arbre, el qual destrueixen.
La cigala escumejadora és coneguda per l'escuma que deixen les seues larves al mossegar les plantes. És més coneguda per la seua activitat en fase juvenil que en fase adulta. L'adult és la cigala de vistós color negre i vermell, cridaners i contrastats. Els genolls vermells del primer i del segon parell de potes són una característica identificativa de l'espècie. La cigala escumejadora saltarà lluny i desapareixerà si se sent importunada. En l'etapa de nimfa causa les misterioses salives, escopinades o escumes que a vegades envolten una tija d'herba o pengen d'un arbust i que la tradició popular atribueix erròniament al cucut. L'insecte pica amb la trompa a la planta i en xucla la saba. A la vegada excreta la major part de l'aigua junt amb albúmina, una proteïna amb propietat tensioactiva, i hi injecta aire. El resultat és la creació d'una massa persistent d'escuma, com una escopinada, que engloba les nimfes i les protegeix dels depredadors i de la dessecació. Tota la família Cercopidae és integrada per cigales que fabriquen escuma. És una espècie termòfila pròpia de regions ben exposades d'Europa central i meridional. Tenen només una generació anual
La Ronisia barbarula, és una espècie d'"abella". També és coneguda com a "formiga de terciopelo". La seua picadura és molt dolorosa. Són himenòpters amb un marcat dimorfisme sexual: a més de diferències entre sexes en el patró de coloració del cos, les femelles -com la que mostra la imatge- no posseeixen ales, mentre que els mascles tenen antenes més llargues. Les larves són ectoparàsites d'himenòpters nidificants de les famílies Apidae i Sphecidae; aquesta és la raó per la qual fàcilment se les veu rondant els nius dels seus hostes, a l'espera que un d'ells quede momentàniament abandonat per a ocupar-ho. Captura abelles dels gèneres Megachile i Anthophora. Viu en espais oberts, arenosos o pedregosos, sovint prop de rierols. La seua distribució és mediterrània.
Els caragols adults de la família Oxychilidae no sobrepassen el centímetre de grandària i tenen la closca transparent. El podrem trobar per llocs humits de la Serra d'Irta. En el mitjà urbà podem trobar caragols pertanyents al gènere Oxychilus. Són coneguts com a caragols de petxina de cristall per tenir una petxina translúcida. Es troben en llocs amb molta humitat com a cambres sanitàries, soterranis, registres de clavegueró, etc. Dues espècies comunes que podem trobar en la península Ibèrica són Oxychilus draparnaudi i Oxichylus cellarius. Aquestes espècies tenen un color blavós característic. Han colonitza les ciutats on sembla que es troben a gust. Està ben dotat per a sobreviure, ja que té una dieta carnívora (petits organismes) i detritívora. És a dir, que s'alimenta del primer que enxampe. Això ho ha convertit en un excel·lent colonitzador de zones urbanes. Tal com es pot veure en les imatges, no és difícil reconéixer un exemplar del gènere Oxichylus gràcies a la petxina aplanada i translúcida amb un to groc. En el cas de Oxychilus draparnaudi, aquesta té un diàmetre d'entre 8 i 14 mil·límetres. És una espècie originària del sud d'Europa, però s'ha estés al centre d'Europa i també a països ultramar del continent americà gràcies al transport de mercaderies. Amb el temps potser conquista tothom. Les seues petites dimensions i la seua àmplia dieta l'ajudaran.
Un dels escarabats més grans que podem trobar per la Serra d'Irta és el banyarriquer. Uns 6 cm de cos. És una espècie protegida per l'annex II i IV de la directiva Hàbitats de la CEE. És una espècie de coleòpter polífag de la família dels cerambícids, comú a tota Europa i nord d'Àfrica. És de mida gran, de color quasi tot negre, excepte en els extrems dels èlitres, que són marronosos. Les seues larves són xilòfagues i s'alimenten principalment de fusta diferents espècies de Quercus. El seu cicle biològic pot durar diversos anys. Les femelles dipositen els ous a l'escorça dels arbres; les larves, xilòfagues, la perforen i excaven galeries dins el tronc i les branques de l'arbre, el qual destrueixen.
Una femella d'Emperador blau depositant els ous a les plantes aquàtiques. És la libèl·lula més gran d'Europa. Els mascles tenen l'abdomen blau i patrullen constantment els punts d'aigua per espantar a altres libèl·lules. Pot aconseguir els 8 cm de longitud i una envergadura de 12 cm, habita en aiguamolls. Només és superada en grandària per espècies tropicals que poden arribar a mesurar més de 20 cm de llarg. Les seues ales no poden replegar-se, tenen una estructura rígida i en angle recte amb relació al cos. El seu cos és fi, allargat i de colors vistosos com a verd i groc. S'alimenta de tota mena d'insectes, especialment aquells de gran grandària com els tavans. Es troba en tota Àfrica, Europa, la península aràbiga i a Àsia sur occidental i central. Les seues mandíbules extensibles són capaces de devorar grans insectes i els seus ulls contenen fins a 30.000 unitats oculars (ommatidis), la qual cosa li permet tenir una visió panoràmica de 360 graus amb tal agudesa que pot detectar el més mínim moviment a una distància de fins a 5 metres i mig. Estan altament especialitzades en l'art de volar, aconseguint atrapar, i fins i tot devorar, a les seues preses en ple vol. Poden moure's cap endavant i cap endarrere en línia recta, pujar o baixar en direcció vertical, girar sobre el seu cos, detenir-se, surar i aconseguir en pocs segons una velocitat de 200 quilòmetres per hora. Utilitzant els seus apèndixs anals els mascles subjecten a les femelles pel coll durant la còpula. La femella introdueix el seu abdomen en l'aigua per a dipositar els seus ous en les tiges submergides de les plantes aquàtiques. Després de la gestació, neixen les nimfes. Aquestes no mesuren més que uns pocs mil·límetres i només poden nedar, però tenen una gran voracitat i engoleixen petits animals aquàtics.
La Lycosa hispanica és la taràntula més gran d'Europa, les femelles poden arribar als 6 cm. Viuen en forats excavats a terra i es posen a l'entrada per a caçar; esperen i salten sobre les preses per inocular el verí. Comú en llocs secs i pedregosos de la península Ibèrica, com màquies, espartars, vores de camins, etc., en general en ambients mediterranis. Animal nocturn que s'alimenta d'invertebrats petits. Practica el canibalisme. La taràntula ibèrica es considerava una subespècie de la taràntula mediterrània (Lycosa tarantula) però recents recerques (2013) han demostrat que s'ha de considerar com una espècie diferent. Viuen en orificis excavats en el sòl. Aquests poden arribar a tenir una profunditat de 20 cm. Dins d'ells tenen el seu refugi i nien, un dels seus principals depredadors és l'escorpí. Quan han fet eclosió els ous, la femella sol portar les seues cries a l'esquena fins que realitzen la primera muda
Les papallones nocturnes Autographa gamma se solen tirar al tronc dels arbustos per a mimetitzar-se. En aquest cas en una branca de romer. És una petita heteròcera migratòria (Noctuidae) que es troba en la península Ibèrica, Europa, nord d'Àfrica i part d'Àsia. Les papallones mesuren de 3 a 4,5 centímetres. Les ales posteriors són de to marró. Les ales anteriors són ataronjades, vermelloses o brunenques, en unes certes zones més fosques, en el centre de les quals s'observa una petita línia blanca corbada en angle recte molt característica. Poden produir entre dues i tres generacions en un any, i fins i tot una quarta quan les condicions són especialment bones. Els ous són dipositats en les parts superiors o inferiors de les fulles i tenen un color blanquinós i forma semiesfèrica. El període d'incubació acaba després de tres o quatre dies. S'alimenten d'una gran varietat de plantes herbàcies i poden reduir els rendiments de les collites en danyar les fulles i en general són considerades com a plaga. La pupa és, inicialment, verd, però es torna negra en forma gradual. Els adults s'aparien un o l'endemà passat de sortir de la pupa, i comença a pondre entre un i cinc dies després. Moren entre el tercer i el dinové dia d'haver sortit de la pupa
La xinxa Piezodorus lituratus és una de les que podem trobar a la Serra d'Irta. L'aspecte canvie d'uns mesos a uns altres i el color roig sols el tenen a l'estiu o final de la primavera, com el de la foto.
Aquesta espècie és present a Àfrica, en la major part d'Europa, en el nord d'Àsia (excepte la Xina) i a Amèrica del Nord. Aquests insectes d'escut viuen en molts hàbitats on les plantes hostejares són presents. Prefereixen hàbitats secs i càlids, especialment amb sòl arenós. Pot aconseguir una longitud de 10–13 mm. Aquests grans errors d'escut ocorren en dues formes de color per a adults. En la primavera, quan emergeixen i s'aparien, són predominantment verdes, mentre que la nova generació que apareix a fins de l'estiu té marques de color vermell violaci en el pronot i el Corium. A la tardor tenen un color molt més pàl·lid, abans de la hibernació poden tornar-se més foscos, però després de la hibernació són de color verd brillant. En Piezodorus lituratus varietat alliaceus el corium mostra un color groc verdós uniforme. Aquesta espècie podria confondre's amb la xinxa verda, Palomena prasina, però Piezodorus lituratus té un hàbitat diferent i antenes vermelles. L'aparellament es duu a terme de maig a juliol, les femelles posen de 10 a 20 ous en les tiges, fulles i fruits de les plantes hostaleres. Les nimfes es produeixen fins a setembre. L'adult de la nova generació d'estiu es pot trobar des de finals de juliol o principis d'agost. La hibernació té lloc com imago. Les principals plantes hostaleres són diverses lleguminoses (Fabaceae), especialment l'escombra comuna (Sarothamnus scoparius) i el negre (Genista tinctoria), però també alfals (Medicago sativa), arvejas (espècies de Vicia), trévol dolç (espècies de Melilotus), arvejas de corona (Espècies de Coroneta) sainfoins (espècies de Onobrychis), tramussos (espècies de Lupinus) i altres.
Aquest insecte és un Parorgerioides albocinctus, és molt xicotet i La Serra d'Irta és el lloc més al nord on s'ha pogut veure.
La papallona nocturna Philogophora meticulosa, sembla que té les ales arrugades, una característica que la diferencia de la resta. És de mida mitjana, ja que mesura uns 4 cm.
Una de les erugues menys conegudes com a plaga, tant de plantes ornamentals com de cultius, pertany a l'espècie Phlogophora meticulosa. Es tracta d'una papallona de la família Noctuidae de grandària mitjana amb hàbits migratoris. L'eruga es mostra activa en general durant la nit, romanent amagada durant el dia en el revés de les fulles. La coloració és variable, des del verd brillant al marró. No obstant això, totes elles presenten una línia blanca discontínua en la part dorsal, des del cap al final de l'abdomen. A més hi ha una línia clara i contínua a cada costat del cos que també el recorre en tota la seua longitud. En molts casos apareixen en cada segment petites taques diagonals més fosques que el fons. La transformació es realitza a l'interior d'un capoll de seda poc espés. En algunes ocasions és possible fins i tot observar la crisalida a través de l'embolcall.
L'adult té una envergadura d'uns 4 a 5 centímetres, i una coloració totalment adaptada al camuflatge entre la vegetació. Les ales en posició de repòs formen plecs, que al costat de les seues vores irregulars, donen un aspecte perfecte de fulla seca. També posseeixen tres petits relleus en el tòrax. Totes aquestes formes tenen com a fi poder passar desapercebuda davant els depredadors durant el dia, quan es troba en repòs. Es tracta d'una espècie pròpia de la regió mediterrània, que realitza migracions anuals al centre d'Europa. Prefereix hàbitats humits, encara que també apareix en boscos caducifolis mixtos i en jardins poc cures. Les larves viuen sobre diverses plantes herbàcies: ortigues, geranis, falgueres... i sobre els estats arbustius de salzes i altres espècies arbòries.
El grill d'arbust té les antenes i les tíbies molt llargues. És un insecte de l'ordre dels ortòpters que pertany al subordre dels ensífers. Aquest subordre inclou, entre altres, a la família dels tetigònids (entre els quals trobem Thyreonotus corsicus i la llagosta verda comuna), la dels efipigèrids (someretes o cigales alacurtes), la dels grillotálpids (grillotopos o alacrans cebollers) i la dels gríl·lids (grills). Té les antenes llargues, compostes per molts artells, presenta òrgans auditius en les tíbies anteriors i produeix estridulació (grinyola) fregant les dues ales anteriors. Aquestes característiques permeten diferenciar els ensífers dels salífers, el subordre d'ortòpters que inclou la majoria de llagosta i llagostes. Una altra característica dels ensífers que no presenten els salífers és el llarg oviscapte de les femelles, que serveix per a pondre els ous en els llocs adequats. Les antenes de l'insecte són més llargues que el seu cos. Thyreonotus corsicus pot ser de color marró o verd, i mesura de 20 a 29 mm de llarg sense comptar l'oviscapte, que té una longitud d'entre 17 i 23 mm. Els individus que viuen a més altitud solen ser més petits que els de les zones baixes. Té l'últim parell de potes molt llarg i el pronot (part dorsal del primer segment del tòrax), que recorda una cadira de muntar, el té enorme, la qual cosa li dóna un aspecte cuirassat. En el cas de les femelles, el pronot tapa totalment les ales, que estan atrofiades en tots dos sexes. És una espècie omnívora que es considera molt important en el control de la temible processionària del pi, perquè la devora quan està en fase d'ou o d'eruga petita. Els mascles, durant el crepuscle i la nit, emeten un cant agut que serveix per a atreure a les femelles i per a advertir a altres mascles. Les femelles dipositen els ous d'un en un a l'interior del sòl i, en la primavera següent, d'aquests ous surten nimfes bastant semblants als adults. El procés de transformació d'aquestes nimfes en adults es coneix amb el nom de metamorfosi simple o incompleta. Els adults es poden trobar de juliol a novembre. La seua àrea de distribució comprén tota la península Ibèrica, el sud de França, Còrsega i el Marroc, i la seua presència no sembla lligada a cap mena concreta de vegetació.
L'escarabat de catorze punts (Acmaeodera degener), el podem trobar per damunt les flors, prop de roures o carrasques; ja que les seues larves s'alimenten de la fusta d'aquests arbres. L'escarabat de catorze punts és un típic representant de l'extensa família buprèstids, constituïda per escarabats de cos fusiforme, compactes i sovint de colors cridaners. Un dels més atractius és precisament el simpàtic escarabat de catorze punts, de cos negre i punts grocs, normalment més dels catorze que li atribueix el seu nom popular. Els adults es troben sobre flors en la rodalia de l'alzinar i de la roureda, sovint en capítols de compostes que devoren directament o bé menjant pol·len. Les larves són xilòfagues; s'alimenten de fusta d'alzina, de roure i, si existís a la comarca de Bages, també de surera. L'escarabat de catorze punts és un dels xilòfags temuts en la producció forestal.
L'aranya Stegodyphus lineatus, té el cos recobert d'un pèl que pareix vellut. És una espècie que la femella alimenta a les seues cries regurgiten l'aliment. Durant aquest període, les femelles ja no repararan la seua teranyina; ja que acabaran la seua vida deixant-se devorar per les seues cries.
15 mm la femella i 12 mm el mascle. Aranya de la família Eresidae; es distribueix per l'àrea mediterrània del sud d'Europa, ben distribuïda per l'àrea mediterrània peninsular, arribant a ser abundant. És l'única espècie del gènere Stegodyphus present a Europa. El color és variable, sol tindre color general blanquinós amb puntejat negre variable, sobre el dors de l'opistosoma present dues franges negres longitudinals (lineatus), però en la variabilitat de l'espècie entren individus des de blancs a quasi negres totalment; potes fortes i amb borrissol curt blanquinós; els mascles tenen més contrast de color i el front més prominent. Construeixen teles xicotetes, amb fils enganxosos que acaben en un sac sedós, on s'amaga l'aranya, aquest sac està fet en part amb restes d'insectes i té una eixida per davall, de manera que es pot despenjar d'un fil i escapar, en cas de perill, construeixen la tela a la nit. La tela la confecciona sobre arbustos baixos espinosos com a argilagues, savines, etc. Passen l'hivern com a nimfes o adults. Habiten en zones càlides amb matoll baix, fins i tot zones semidesèrtiques, la seua capacitat de dispersió és escassa, no sol anar més enllà de 2-3 metres, des del lloc on van nàixer, fins on instal·len les seues teles, les noves aranyes.
Les efímeres són dels insectes més primitius de la terra. Passen la major part de la seua vida dins de l'aigua com a larva i quan passe a l'estat d'adult és només per a reproduir-se, no mengen i en menys d'un dia es moren. Trobar aquests insectes és un indicador d'aigües poc contaminades. Són insectes relativament primitius, amb una sèrie de trets ancestrals que probablement eren presents en els primers insectes voladors, com a cues llargues i ales que no es pleguen sobre l'abdomen. Les seues etapes immadures són formes aquàtiques d'aigua dolça que reben el nom de nàiades o nimfes, la presència de les quals indica un ambient net, no contaminat. Són els únics insectes que passen per una fase, el subimago, en la qual són terrestres, ja posseeixen ales i són capaces de volar, però encara no han mudat a l'estat d'imago o adult sexualment madur. Fan eclosió a la primavera o tardor, en gran nombre. Per la seua vida adulta tan breu han cridat l'atenció de naturalistes i enciclopedistes ja des d'Aristòtil i Plinio el Vell en l'Antiguitat clàssica. El poeta anglés George Crabbe va comparar la breu vida d'un diari amb la d'una efímera en el poema satíric The Newspaper (1785). En el seu estadi immadur com a nimfes o nàiades les efímeres són aquàtiques, habitant especialment els cursos d'aigua, però també llacs, llacunes, basses tant d'aigua dolça com salobre. En contrast amb la seua curta vida com a adults, en aquesta fase aquàtica poden viure diversos anys. Són del tipus campodeiforme,4 amb potes i antenes ben desenvolupades, amb un cos allargat cilíndric o una cosa aplanada; passa per una sèrie d'estadis, mudant i augmentant de grandària cada vegada. Quan estan llestes per a eixir de l'aigua les nimfes tenen una longitud de 3 a 30 mm, depenent de les espècies. Excepte a l'Antàrtida, es distribueixen per tot el món en hàbitats d'aigua dolça neta i ben oxigenada, tant en aigües corrents com amansades. Les nimfes són l'aliment d'una àmplia gamma de predadors i formen una part important de la cadena tròfica aquàtica. Els peixos es troben entre els seus principals depredadors. Les nimfes viuen principalment en rierols sota les roques, en vegetació en descomposició o en sediments. Poques espècies viuen en llacs, encara que estan entre les més prolífiques. En les nimfes de la majoria de les espècies d'efímeres, les traqueobranquies laminars similars a raquetes no funcionen com a superfícies respiratòries perquè absorbeixen suficient oxigen a través de l'integument, sinó que les utilitzen per a crear un corrent respiratori.
La Volucella zonaria és un dípter (mosca) que mimetitza una vespa, és prou gran (uns 2 cm) i les seues larves excaven a terra per arribar als nius de vespes on s'alimenten de restes i les larves de l'hoste. Els adults s'alimenten del nèctar de les flors. Apareix en el centre i sud d'Europa, el nord d'Àfrica i a Àsia fins al Japó. Realitza grans migracions en tota la seua àrea de distribució, gràcies al seu poderós vol. La mosca de les flors (Volucella zonaria), de la família sírfids (Syrphidae), és una de les de major grandària. Igual que els altres integrants de la família, la mosca de les flors es caracteritza per l'abdomen ratllat de groc o taronja i negre, imitant el de les vespes. No es tracta doncs de coloració aposemàtica o d'advertiment de perillositat, sinó de mimetisme en el qual una espècie inofensiva es disfressa d'una altra perillosa. La mosca de les flors és capaç de mantenir-se en l'aire en vol estàtic. Els adults visiten i pol·linitzen les flors, amb especial predilecció per les de l'heura, volant des de primavera a tardor i es poden veure sobre les flors alimentant-se de pol·len. Es distingeixen els sexes perquè les femelles tenen els ulls separats, mentre que en els mascles els ulls es toquen entre ells.
La falsa viuda negra (Steatoda paykulliana) és una aranya molt pareguda a la viuda negra encara que el seu verí no és tan perillós. No és gens agressiva, però la seua picadura pot ser dolorosa. Moltes aranyes del gènere Steatoda són confoses amb les Vídues Negres Latrodectus, per això són conegudes com les "Falses vídues negres." Encara que aquesta aranya no representa un perill per a l'ésser humà. El seu aspecte és similar a la vídua negra, amb l'abdomen redó i bulbós. No obstant això, no totes les espècies de Steatoda s'assemblen a la vídua negra, tenen molts colors i són menors que les de l'espècies de Latrodectus. Igual que altres membres de la família Theridiidae, la steatoda tix la seua teranyina de manera irregular en forma d'embull, els seus fils són sedosos i enganxosos. Les steatodas tenen una visió molt pobra i depén de les vibracions de la teranyina per a localitzar a les seues preses o advertir d'animals més grans que poden arribar a lesionar o matar. No són agressives i les mossegades a éssers humans en defensa es deuen en haver-les estret sense voler.
La palmereta de mar (Sabella spallanzanii) és un cuc anèl·lid de la Mar Mediterrània que podem trobar en el litoral de la Serra d'Irta. Construeix un tub i per la punta trau unes brànquies per les quals s'alimenta pel plàncton i la matèria orgànica que atrapa. En cas de perill s'amagarà dins del tub ràpidament. Viu al Mediterrani i en l'Atlàntic oriental, des de la Mar del Nord fins al Marroc. Mostra una clara preferència per al creixement en aigües abrigades, enriquides per substàncies nutritives o en zones de corrent intens. Generalment ho trobarem en àrees baixes, de submarea. En profunditats d'1 a 30 metres. Té el cos cilíndric, gruixut, aprimat a l'extrem posterior, membranós i flexible: està format per més de 300 segments. Del seu cos en surten llargs filaments plomosos formant una típica espiral de diverses voltes. Els tentacles sovint tenen bandes marrons, blanques o ataronjades. Es troben en sòls blans. Aquesta espècie pot mesurar 20 cm de llarg. La part més visible és el tub quitinós grisenc, que pot tindre incrustacions de fang o d'altres organismes. El tub aconsegueix fins a 60 cm de longitud i es pot enterrar profundament fins a 10 cm en el sediment. La corona de tentacles pot tindre fins a 10-20 cm de diàmetre. Diversos individus solen agrupar-se, encara que són solitaris. Els sexes estan separats i generen gàmetes al mateix temps. Els ous i l'esperma s'alliberen en l'aigua i la fertilització és externa. Les femelles, si superen els 30 cm, produeixen més de 50.000 ous cadascuna.
Un dels caragols que podem trobar per la Serra d'Irta es diu Monacha cartusiana,
té una closca una mica transparent, unes taques més fosques.
Gasteròpode de petxina groguenca, translúcida, brillant, de 6-10 x 9-18
mm, amb un llavi prominent de color blanc i marge vermellós a
l'interior, molt contrastat fins i tot vist des de l'exterior; melic
molt estret, quasi sempre cobert. Animal groc amb pigmentació negrosa,
la part anterior lleugerament vermellosa, tentacles groguencs i
transparents o grisenc foscos. Viu en zones obertes, assolellades, com a
vessants herbosos amb arbustos, però també en parcs, jardins, marges de
carreteres i zones amb ruïnes fins als 1000 m d'altitud. La posada
consta de 50-150 ous d'1,2-1,3 mm que realitza a la primavera. La seua
distribució és Europa del sud des de Portugal fins al Mar Negre.
Chrysolina
americana
L'escarabat Chrysolina americana, el podrem identificar pels seus colors brillants. Normalment el trobarem pel romer i per l'espígol. Pertany a la família dels escarabats de les fulles (crisomèlid) que, com el seu nom indica, són fitòfagues; aquesta espècie en concret de labiades aromàtiques. L'escarabat del romer és xicotet, de 5 a 8 mm, i té un colorit metal·litzat certament cridaner. Els èlitres presenten bandes de color groc verdós amb línies de punts a manera d'incipients perforacions, que alternen amb altres bandes de color púrpura. No és una espècie americana, és una espècie mediterrània. Pel que sembla tal apel·latiu va ser simplement degut a un error, amb el qual s'ha quedat. En realitat, és originària del sud d'Europa, el nord d'Àfrica, Turquia i Orient Mitjà. Ara bé, a Europa s'està expandint cap al nord. Al Regne Unit es va registrar en 1963 i ja es considera com una espècie totalment establida. Des de principis d'aquest segle XXI s'ha registrat també en Letònia, Països Baixos, Bèlgica, Alemanya i Suïssa. És una espècie amb una capacitat de dispersió molt limitada, ja que no vola; les seues ales són reduïdes. Així que es pensa, que ha sigut introduïda en aqueixos llocs juntament amb les seues plantes hostes. Plantes que són ornamentals i s'exporten des de vivers dels països mediterranis als països del nord. S'alimenta (tant la larva com l'imago) de les fulles de diverses espècies de labiadas (Lamiaceae) aromàtiques. Principalment de romer (Rosmarinus officinalis) i lavanda (Lavandula spp.), però també de timó (Thymus spp.), sàlvia (Sàlvia spp.), i altres. En la cara inferior de la fulla de la planta nutrícia la femella deposita els ous. Les larves s'alimenta de les fulles i creixen fins a aconseguir els 8 mm. Arribat el moment es deixen caure a terra, i s'enterren per a realitzar la metamorfosi. Després d'unes tres setmanes, la pupa es transforma en l'imago, que és l'estat adult. Aquesta torna a la planta nutrícia, s'alimenta i es reprodueix. I volta a començar.
Pycnogaster sanchezgomezi
Un dels insectes més rars que hem pogut fotografiar és el Pycnogaster sanchezgomezi, és una llagosta de muntanya i un endemisme ibèric-llevantí. Possiblement la Serra d'Irta siga la cota més baixa on s'haja trobat. Existeixen dues subespècies endèmiques de la península Ibèrica, la subespècie nominal (sanchezgomezi) i la subespècie constricta Bolívar, 1926. La seua grandària és d'entre 25 i 35 mil·límetres, posseint un dimorfisme sexual molt acusat. Les femelles presenten un llarg oviscapte en forma d'"espasa" en el final del seu abdomen que utilitzen per a depositar els ous en un lloc segur. Cal no confondre mai aquest òrgan amb un agulló. És una espècie totalment inofensiva per a l'ésser humà. Les seues ales estan atrofiades incapacitant-los per a volar, les usen com a òrgans estriduladores per a emetre so. Aquests saltamartins viuen a les muntanyes, estant la major part del temps entre el matoll i la vegetació herbàcia on passen desapercebuts gràcies a la seua coloració críptica que els serveix de perfecte camuflatge.
Escarabat rinoceront (Oryctes nasicornis)
L'escarabat rinoceront és un habitant dels llocs on hi ha arbres de fulla caduca. Cada vegada hi ha menys. Els mascles tenen una banya que li done el nom a l'escarabat, mentre la femella no el tenen. Solen volar a les nits, ja que els adults són d'hàbits predominantment nocturns. S'alimenten de fusta podrida i detrits vegetals en descomposició. Aquesta espècie té un aspecte característic perquè els mascles posseeixen un tubercle frontal en forma de banya corbada i molt desenvolupada que, juntament amb la forma del pronot, li donen un aspecte semblant al del cap d'un rinoceront, del qual li ve el nom. Són de mida gran (20-50 mm) i és una de les espècies de coleòpter més gran d'Europa. El dimorfisme sexual és molt marcat. El mascle sol ser de mida una mica més gran que la femella. En ambdós sexes, el cos és rabassut. Els èlitres són 2 vegades més llargs que amples i tenen l'extrem convex i arrodonit en el seu extrem posterior. Els marges dels èlitres i pronot són arrodonits i d'un color més fosc. A banda i banda de la sutura central dels èlitres, es poden observar dues fileres de puntets molt característics. S'estén per tot el continent europeu, arribant pel nord a la part central d'Escandinàvia i per l'Est fins a la regió Indomalaia, mantenint-se absent en les illes britàniques. Preferentment el trobarem en les àrees on hi haja masses forestals i/o boscos de ribera. La larva de l'escarabat rinoceront es desenvolupa de forma natural dins la fusta, preferentment la fusta d'arbres vells, malalts i en procés de descomposició, per la qual cosa es considera saproxilòfaga. El tipus de fusta li és indiferent, però té una marcada preferència per les espècies caducifòlies. Les larves són de vida llarga, desenvolupant-se durant 3-6 anys dins la fusta.
Blavet (Plebejus argus)
Aquestes papallones són una parella de Blavet . Si les veuríem per separat, pensaríem que es tracta d'espècies diferents. El mascle és blau i la femella marró. Presenta taques de color blau metàl·lic en la part inferior de les ales posteriors, la qual cosa li va valdre el seu nom vulgar en anglés: Silver-studded Blue. Al Regne Unit, habita principalment del sud d'Anglaterra. La seua àrea de distribució en el món s'estén al llarg d'Europa i Àsia, arribant fins i tot al Japó. El seu període de vol és maig-juny i juliol-agost. El seu hàbitat és d'allò més variat, vola en molts i variats tipus de terreny, humits i secs, àmplia distribució per altures, també vola pel Nord i est d'Espanya, en pràcticament tota Europa, Grècia i Turquia europea
Leptorchestes mutilloides
L'aranya Leptorchestes mutilloides s'assembla a una formiga, tant en la forma com en el comportament. Camina com una formiga i alça les potes davanteres perquè se semblen a les antenes. El seu hàbitat sol ser zones humides en barrancs amb curs d'aigua i es poden veure pel sòl així com a pujades en la vegetació
L'escarabat Chrysolina americana, el podrem identificar pels seus colors brillants. Normalment el trobarem pel romer i per l'espígol. Pertany a la família dels escarabats de les fulles (crisomèlid) que, com el seu nom indica, són fitòfagues; aquesta espècie en concret de labiades aromàtiques. L'escarabat del romer és xicotet, de 5 a 8 mm, i té un colorit metal·litzat certament cridaner. Els èlitres presenten bandes de color groc verdós amb línies de punts a manera d'incipients perforacions, que alternen amb altres bandes de color púrpura. No és una espècie americana, és una espècie mediterrània. Pel que sembla tal apel·latiu va ser simplement degut a un error, amb el qual s'ha quedat. En realitat, és originària del sud d'Europa, el nord d'Àfrica, Turquia i Orient Mitjà. Ara bé, a Europa s'està expandint cap al nord. Al Regne Unit es va registrar en 1963 i ja es considera com una espècie totalment establida. Des de principis d'aquest segle XXI s'ha registrat també en Letònia, Països Baixos, Bèlgica, Alemanya i Suïssa. És una espècie amb una capacitat de dispersió molt limitada, ja que no vola; les seues ales són reduïdes. Així que es pensa, que ha sigut introduïda en aqueixos llocs juntament amb les seues plantes hostes. Plantes que són ornamentals i s'exporten des de vivers dels països mediterranis als països del nord. S'alimenta (tant la larva com l'imago) de les fulles de diverses espècies de labiadas (Lamiaceae) aromàtiques. Principalment de romer (Rosmarinus officinalis) i lavanda (Lavandula spp.), però també de timó (Thymus spp.), sàlvia (Sàlvia spp.), i altres. En la cara inferior de la fulla de la planta nutrícia la femella deposita els ous. Les larves s'alimenta de les fulles i creixen fins a aconseguir els 8 mm. Arribat el moment es deixen caure a terra, i s'enterren per a realitzar la metamorfosi. Després d'unes tres setmanes, la pupa es transforma en l'imago, que és l'estat adult. Aquesta torna a la planta nutrícia, s'alimenta i es reprodueix. I volta a començar.
Un dels insectes més rars que hem pogut fotografiar és el Pycnogaster sanchezgomezi, és una llagosta de muntanya i un endemisme ibèric-llevantí. Possiblement la Serra d'Irta siga la cota més baixa on s'haja trobat. Existeixen dues subespècies endèmiques de la península Ibèrica, la subespècie nominal (sanchezgomezi) i la subespècie constricta Bolívar, 1926. La seua grandària és d'entre 25 i 35 mil·límetres, posseint un dimorfisme sexual molt acusat. Les femelles presenten un llarg oviscapte en forma d'"espasa" en el final del seu abdomen que utilitzen per a depositar els ous en un lloc segur. Cal no confondre mai aquest òrgan amb un agulló. És una espècie totalment inofensiva per a l'ésser humà. Les seues ales estan atrofiades incapacitant-los per a volar, les usen com a òrgans estriduladores per a emetre so. Aquests saltamartins viuen a les muntanyes, estant la major part del temps entre el matoll i la vegetació herbàcia on passen desapercebuts gràcies a la seua coloració críptica que els serveix de perfecte camuflatge.
L'escarabat rinoceront és un habitant dels llocs on hi ha arbres de fulla caduca. Cada vegada hi ha menys. Els mascles tenen una banya que li done el nom a l'escarabat, mentre la femella no el tenen. Solen volar a les nits, ja que els adults són d'hàbits predominantment nocturns. S'alimenten de fusta podrida i detrits vegetals en descomposició. Aquesta espècie té un aspecte característic perquè els mascles posseeixen un tubercle frontal en forma de banya corbada i molt desenvolupada que, juntament amb la forma del pronot, li donen un aspecte semblant al del cap d'un rinoceront, del qual li ve el nom. Són de mida gran (20-50 mm) i és una de les espècies de coleòpter més gran d'Europa. El dimorfisme sexual és molt marcat. El mascle sol ser de mida una mica més gran que la femella. En ambdós sexes, el cos és rabassut. Els èlitres són 2 vegades més llargs que amples i tenen l'extrem convex i arrodonit en el seu extrem posterior. Els marges dels èlitres i pronot són arrodonits i d'un color més fosc. A banda i banda de la sutura central dels èlitres, es poden observar dues fileres de puntets molt característics. S'estén per tot el continent europeu, arribant pel nord a la part central d'Escandinàvia i per l'Est fins a la regió Indomalaia, mantenint-se absent en les illes britàniques. Preferentment el trobarem en les àrees on hi haja masses forestals i/o boscos de ribera. La larva de l'escarabat rinoceront es desenvolupa de forma natural dins la fusta, preferentment la fusta d'arbres vells, malalts i en procés de descomposició, per la qual cosa es considera saproxilòfaga. El tipus de fusta li és indiferent, però té una marcada preferència per les espècies caducifòlies. Les larves són de vida llarga, desenvolupant-se durant 3-6 anys dins la fusta.
Aquestes papallones són una parella de Blavet . Si les veuríem per separat, pensaríem que es tracta d'espècies diferents. El mascle és blau i la femella marró. Presenta taques de color blau metàl·lic en la part inferior de les ales posteriors, la qual cosa li va valdre el seu nom vulgar en anglés: Silver-studded Blue. Al Regne Unit, habita principalment del sud d'Anglaterra. La seua àrea de distribució en el món s'estén al llarg d'Europa i Àsia, arribant fins i tot al Japó. El seu període de vol és maig-juny i juliol-agost. El seu hàbitat és d'allò més variat, vola en molts i variats tipus de terreny, humits i secs, àmplia distribució per altures, també vola pel Nord i est d'Espanya, en pràcticament tota Europa, Grècia i Turquia europea
L'aranya Leptorchestes mutilloides s'assembla a una formiga, tant en la forma com en el comportament. Camina com una formiga i alça les potes davanteres perquè se semblen a les antenes. El seu hàbitat sol ser zones humides en barrancs amb curs d'aigua i es poden veure pel sòl així com a pujades en la vegetació
Mantis Pseudoyersinia paui
És la mantis de distribució més restringida de la península ibèrica. És endèmica del *maestrazgo, entre Castelló i Terol. És un pregadeu de xicoteta grandària. És molt similar al gènere *Ameles, però amb uns òrgans de vol més xicotets en tots dos sexes, sent de 5,5 - 6,5 mm en els mascles. El seu cos és prim d'uns 21 - 23 mm en els mascles. se centren a viure en el *suelo2. Normalment se la troba depredant en llocs secs, ricament estructurats com a vessants espessos, o terres en guaret.
De la família Mantidae.
Té una àmplia distribució geogràfica en tot el Vell Món (Euràsia i
Àfrica), amb nombroses subespècies segons les regions. Va ser introduïda
a Amèrica del Nord en 1899 en un vaixell amb plançons. De grandària
mitjana d'aproximadament 6 a 7 cm, amb un tòrax llarg i unes antenes
primes. Té dos grans ulls compostos i tres ulls simples xicotets entre
ells. El cap pot girar fins a 180°. Les seues potes davanteres, que
manté recollides davant el cap, estan proveïdes d'espines per a
subjectar a les seues preses. Són animals solitaris excepte en l'època
de reproducció, quan mascle i femella es busquen per a apariar-se. Quan
hi ha més d'un mascle prop d'una femella, aquests es barallen i només un
es reprodueix. Les femelles són majors que els mascles. En la majoria
d'ocasions, durant i després de l'aparellament la femella es menja al
mascle. Poden ser de color verd o marró amb diferents matisos. El color
de l'adult el determina el mitjà en el qual habita durant la seua última
muda (per exemple, groc, si es tracta de palla seca, o verd, si és
herba fresca). És l'únic animal conegut que compta amb una única oïda, i
el té localitzat en el tòrax. Aconsegueixen un any de vida, durant el
qual muden sis vegades abans de convertir-se en adult. Per a mudar se
suspenen d'una branca, es desprenen de la vella muda o exúvia i ixen per
la part anterior de l'última cutícula. Caça a l'aguait, roman immòbil
amb les potes davanteres juntes (pel que sembla que està resant), a
l'espera que una presa s'acoste. Quan un altre insecte es posa al costat
d'ella, l'observa girant el cap (els pregadeus gaudeixen de molt bona
vista) i llançant-se a l'atac immediatament. Hi ha un tipus d'art
marcial inspirat en la seua manera d'atacar.4 Les seues potes
davanteres subjecten a la víctima i el pregadeu comença a alimentar-se
d'ella immediatament, fins i tot si la seua presa continua lluitant per a
escapar. La rapidesa de les seues potes davanteres és tal que pot
atrapar mosques en vol.
L'aranya-formiga joia (Micaria dives), és molt xicoteta, de la grandària d'una formiga (uns 2 mm.); possiblement és
una de les més boniques d'Europa, té uns colors metàl·lics que li donen
el seu nom. És prou abundant però difícil de veure. A més
d'assemblar-se a una formiga, desprén una substància química per a no
ser detectada per les formigues. A banda de la protecció que li suposa
tindre el formiguer prop, les formigues formen part de la seua dieta.
La femella d'aquest insecte pal aconsegueix una longitud de fins a 10
centímetres, mentre que els mascles són bastant més xicotets. El seu
color varia del verd brillant dels estadis juvenils, al marró dels
adults. Presenten el cos molt allargat igual que les potes. Tenen dues
antenes amb entre 20 i 25 artells bastant curtes, encara que molt més
llargues que el propi cap,
tret que és distintiu de l'espècie. L'abdomen és arredonit en el seu
extrem, on són ben visibles els cércols. Com en altres espècies
d'insectes pal, les femelles poden reproduir-se de manera
partenogenètica, és a dir, poden pondre capaces de desenvolupar-se,
sense que hagen sigut fecundats per un mascle. Els ous són expulsats
violentament per la femella, sense que es preocupe molt d'on cauen. Les
femelles posen 4-7 ous per dia fins a sumar 500-600 per posada. Els
juvenils pateixen cinc mudes abans de convertir-se en adults. Viu en
ambients bastant secs de tota la conca mediterrània (península Ibèrica,
sud de França, Itàlia, els Balcans i el Magreb), en llocs amb abundància
de matolls, brucs, rosers, esbarzers, llentiscles o murtes, on és
pràcticament impossible descobrir-ho.
És un odonat anisòpter de la família Libellulidae, únic representant del gènere Crocothemis
a Europa. Es troba a la meitat sud d'Europa, Àfrica i oest d'Àsia. A
partir dels anys 90 del segle XX ha experimentat una forta expansió cap
al nord, fet que es podria associar amb el canvi climàtic. Habiten en un
ampli ventall d'aigües, tant corrents com estancades, encara que
prefereix aquestes últimes. El mascle crida l'atenció pel seu color
vermell intens (més intens que el del gènere Sympetrum i que, a més, el presenta per tot el cos, incloent-hi
potes i venació alar), la femella, en canvi, és groguenca. Té una
vistosa taca a la base de les ales posteriors, vermella o groga depenent
del sexe. El seu abdomen aplanat i una franja blava darrere dels ulls
fa l'espècie inconfusible. De 4-4,5 cm de longitud i 6,5-7 cm
d'envergadura alar. Pterostigma
groguenc o marró. A les regions més càlides presenta dues generacions a
l'any. La femella pot recollir esperma de diversos mascles. Les
femelles ponen els ous sense els mascles, al vol va dipositant-los a
l'aigua. A les regions més càlides presenta dues generacions a l'any. La
femella pot recollir esperma de diversos mascles. Les femelles ponen
els ous sense els mascles, al vol va dipositant-los a l'aigua.
És una papallona diürna d'hàbit sedentari. Molt sovint visita flors per
libar-ne el nèctar, amb una predilecció per les de colors porpra i
grocs. El mascle és d'un color groc cridaner, i, a les ales anteriors,
hi té una gran taca taronja. La femella és d'un blanc verdós. Es
distribueix pel nord-oest d'Àfrica (incloent-hi les illes Canàries i
Madeira, on volen les subespècies cleobule i maderensis,
respectivament), sud d'Europa, Turquia i l'Orient Mitjà. Es troba per
tota la península Ibèrica i a les illes Balears. El seu hàbitat són les zones arbustives obertes, sovint rocoses, i boscos oberts. L'eruga s'alimenta de fulles de diverses espècies del gènere Rhamnus. Té hàbits força forestals, però a causa de la seua
gran capacitat dispersiva se'n poden veure exemplars en una gran
diversitat d'hàbitats, fins i tot en parcs urbans. Una generació a
l'any, entre mitjans de maig i agost. Hiberna com a adult, amagada entre
les fulles dels arbres; els individus que han hibernat volen entre
finals de febrer i finals d'abril.