Els vertebrats constitueixen el grup d'animals més ben coneguts i el que presenta l'organització més complexa. Comprén diverses espècies, molt diferents entre si, com ara una truita, un cocodril, un ós o els éssers humans; no obstant això, tots comparteixen un seguit de característiques comunes.
Tenen un esquelet intern que permet el moviment, protegeix els òrgans i sosté el cos. L'eix principal de l'esquelet és la columna vertebral, formada per un seguit de peces articulades, les vèrtebres. El seu cos està dividit en tres parts: cap, tronc i cua, tot i que alguns no en tenen. Són organismes pluricel·lulars. Les seues cèl·lules formen teixits i aquests, òrgans. Tenen simetria bilateral. El seu cos es pot dividir en dues meitats simètriques (dreta i esquerra) per un únic pla. Tenen extremitats articulades, que poden ser potes, aletes o ales. Disposen d'un sistema nerviós molt desenvolupat, situat en posició dorsal. Està format per l'encèfal, que es troba al cap, protegit pel crani; la medul·la espinal, protegida per la columna vertebral, i els nervis, que es ramifiquen per tot el cos. Al cap també hi ha la major part dels òrgans dels sentits.
Els vertebrats es classifiquen en cinc grups: peixos, herpets (amfibis i rèptils), ocells i mamífers
Tornar enrere
Mamifers
Els mamífers (Mammalia) són una classe de vertebrats amniotes de «sang calenta» que posseeixen glàndules mamàries productores de llet amb les quals alimenten a les cries. La majoria són vivípars (amb l'excepció dels monotremes: ornitorrinc i equidnes). Es tracta d'un tàxon monofilètic; és a dir, tots descendeixen d'un avantpassat comú que es remunta probablement a la fi del Triàsic, fa més de 200 milions d'anys. Pertanyen al clade sinàpsids, que inclou també nombrosos «rèptils» emparentats amb els mamífers, com els pelicosaures i els cinodonts. Es coneixen unes 5 486 espècies actuals,1 de les quals 5 són monotrematas,2 272 són marsupials i la resta, 5 209, són placentaris. La ciència que estudia els mamífers es denomina teriologia, mastozoologia o mamiferología.
Tornar enrere
Un esquirol en un xop del Mas del Senyor. És un rosegador de costums arborícoles que es troba a Europa i al nord d'Àsia. És un animal omnívor de petites dimensions, d'uns 38-45 cm de longitud incloent-hi la cua. Els esquirols són uns autèntics acròbates. Per a un esquirol, les branques dels arbres són camins en l'aire. Les potes de l'esquirol són curtes però fortes. Amb les ungles corbes i punxegudes s'arrapa a l'escorça quan corre saltant d'un arbre a l'altre. La cua l'ajuda a mantenir l'equilibri quan camina per les branques. La bona vista li permet de calcular bé les distàncies quan salta. Acostumen a viure en boscos caducifolis o de coníferes.
Rabosa (Vulpes vulpes)
La guineu roja, guineu comuna, rabosa, guilla o simplement guineu (Vulpes vulpes) és un mamífer de la família dels cànids. Es tracta de l'espècie més grossa del gènere Vulpes. El seu àmbit de distribució, el més extens de tot el grup dels carnívors, abasta tot l'hemisferi nord, des del cercle polar àrtic fins a l'Àfrica del Nord, Nord-amèrica i Euràsia. Apareix com a espècie en «risc mínim» a la Llista Vermella de la UICN. El seu àmbit de distribució ha anat creixent amb l'expansió de les poblacions humanes. Habita el Canadà, Alaska, gran part dels Estats Units, d'Europa, d'Àfrica del Nord i gairebé tot Àsia (incloent-hi el Japó). Com un dels seus noms suggereix, el color predominant a la seua pell és un vermell-marró, però també n'hi ha varietats amb colors grisosos conegudes amb el nom de guineus platejades. Un adult pot arribar a tenir un pes de 3–11 kg malgrat que canvia depenent de cada regió. La rabosa, com a oportunista, és capaç d'adaptar-se en diversos biomes, des de praderies i sotabosc fins a boscos. Acostuma a viure a latituds baixes però també s'arrisca considerablement al nord, competint directament amb la guineu àrtica a la tundra. La guineu també ha esdevingut familiar en llocs suburbans i urbans a Europa i Nord-amèrica. Les guineus són carnívores. Gran part de la seua dieta consisteix en invertebrats, com per exemple insectes, mol·luscos, cucs de terra i crancs de riu. També mengen material vegetal, especialment esbarzers, pomes, prunes i altres fruites. Algunes preses vertebrades comunes són alguns rosegadors (com ratolins i talpons), conills, ocells, ous, amfibis, petits rèptils i peixos. Viu en grups socials formats per un mascle i diverses femelles i excava caus a terra o bé aprofita els que han abandonat altres animals -com ara conills i teixons- i els engrandeix. També es pot refugiar en coves i en construccions humanes abandonades. Crepuscular i nocturna, no és rar veure-la de dia, sobretot si el cel és tapat o plovisqueja.
Un ratpenat de ferradura petit (Rhinolophus hipposideros) en una nit es pot menjar més de mil mosquits. El podem trobar en coves i casetes abandonades a on no va la gent habitualment, ja que necessiten tranquil·litat. Les ales són membranes que tenen entre els dits i el cos del ratpenat; són molt delicades i si s'exposen molta estona al sol es poden assecar i ja no podria volar. Pel dia estan amagats i a posar-se el sol ixen a caçar mosquits i arnes. Es distribueix des de l'Europa occidental fins a Àsia Central i des d'Europa Central fins a l'Àfrica del nord. Es tracta del ratpenat de ferradura més petit. Morfològicament s'assembla molt al ratpenat de ferradura gros, de tal manera que es pot dir que és la versió en miniatura d'aquesta espècie. Com en el seu parent, les orelles doblegades endavant depassen en pocs mil·límetres l'extrem del musell. El pelatge dorsal és de color marró grisós, i, el ventral, gris o blanc grisós. Les orelles i el patagi són de color gris clar. Les cries presenten tonalitats grises fosques. El seu hàbitat va des de les terres baixes fins a muntanya, a altituds força elevades. Tot i que és marcadament cavernícola, és el ratpenat de ferradura que es pot trobar més sovint en edificacions humanes dels medis rurals. Ix del seu amagatall poc després de la posta del sol i és actiu durant tota la nit, volant entre els 2 i els 5 m d'altura. Si bé el fred no l'espanta, si plou roman amagat. Forma colònies que rarament superen el centenar d'individus.
Aus
Els ocells són animals vertebrats, de sang calenta, que caminen, salten o es mantenen només sobre les extremitats posteriors, mentre que les extremitats anteriors han evolucionat fins a convertir-se en ales que, igual que moltes altres característiques anatòmiques úniques, els permeten, en la majoria dels casos, volar, si bé no totes volen. Tenen el cos cobert de plomes i, els ocells sensu stricto, un bec corneu sense dents. Per a reproduir-se ponen que incuben fins a la seua eclosió. Els ocells es van originar a partir de dinosaures carnívors bípedes del Juràssic, fa 150-200 milions d'anys, i són, de fet, els únics dinosaures que van sobreviure a l'extinció massiva produïda al final del Mesozoic. La seua evolució va donar lloc, després d'una forta radiació, a les més de 10.000 espècies actuals. Els ocells habiten en tots els biomes terrestres i també en tots els oceans. La grandària pot ser des de 6,4 cm en el colibrí zunzuncito fins a 2,74 metres en l'estruç. Els comportaments són diversos i notables, com en la implantació, l'alimentació de les cries, les migracions, l'aparellament i la tendència a l'associació en grups. La comunicació entre els ocells és variable i pot implicar senyals visuals, crides i cants. Algunes emeten gran diversitat de sons, i es destaquen per la seua intel·ligència i per la capacitat de transmissió cultural de coneixements a noves generacions.
Tornar enrere
Tórtola europea (Streptopelia turtur)
Es tracte d'una au migratòria transsahariana, que visita la Serra d'Irta a l'estiu, on s'aparelle per a criar. Ocell esvelt, lleugera i de port delicat.Té el dors i les espatlles ataronjades i clapejades de negre, un collaret de llistes negres i blanques, el cap i el coll de color gris blavós, i el pit rosat. El seu vol és ràpid, àgil i erràtic, amb forts batuts i canvis constants de direcció.Cada vegada se'n veuen menys.
Un visitant de la Serra d'Irta és el còlbit gris (Oenanthe oenanthe). Tots els anys, a la primavera i a l'estiu, el podem veure per la costa o per l'interior damunt d'alguna roca, El colbit gris és un ocell insectívor migratori que cria en camps oberts pedregosos a Europa i Àsia, així com en el nord d'Amèrica del Nord, des de Groenlàndia a Alaska, i el nord-oest d'Àfrica. Totes les poblacions passen l'hivern a l'Àfrica subsahariana.
Quan camines per la Serra d'Irta, pots trobar alguna perdiu (Alectoris rufa). És una au gal·liforme de mida mitjana i complexió robusta. Al cap presenta una franja ocular negra que baixa cap al pit, on es difumina. Aquesta característica la diferencia de les altres espècies que trobem a la conca del Mediterrani. És sedentària i habita terrenys mediterranis oberts amb camps, marges i matollars. És incapaç de fer recorreguts llargs volant. La posta, que té lloc a la primavera, sol ser d'entre 7 i 14 ous. Els pollets són nidífugs. S'alimente de plantes gramínies.
És un ocell que es pot observar fàcilment, sobre tots els mascles, solen exhibir-se aturats dalt dels matolls. Generalment se'l pot observar en solitari, en parella o en família a la tardor. Inconfusible cap negre i el color blanc del coll, les ales i el carpó. A la primavera l'aspecte del cap és més negre. Costat del coll blanc. Pit i flancs taronja vermellós; abdomen i cobertores caudals inferiors amb tons cremosos; les ales per sota son fosques; el bec i les potes negres. L'alimentació consisteix, com tots els muscicàpids, insectes mitjans i petits, aranyes, cuques i d'altres invertebrats. Sol planar-se per llançar-se sobre les presses i caçar-les a terra o al vol. També afegeix a la seua dieta certes llavors i fruites silvestres. La temporada de reproducció compren del març a mitjans d'agost. Solen fer dues postes per temporada però segons les circumstàncies climatològiques poden arribar a fer fins a tres. Sol fer el niu a ranc de terra en mig dels matolls o les herbes.
Formiguer (Jynx torquilla)
Aquesta foto és d'un Formiguer (Jynx torquilla); és el més menut dels picots. És difícil de veure'l a causa del seu color. Quan se sent amenaçat, doblega el coll per paréixer una serp i espantar els seus depredadors. És ocell emigrant que a l'estiu habita al centre i al sud d'Europa, i a l'hivern emigra a l'Àfrica.[7] Defuig els boscos i només viu en arbredes i en els límits dels boscos que toquen els camps conreats. Es nodreix de formigues, escarabats, aranyes i larves que atrapa amb la llengua i a terra. Són, fonamentalment, ocells estiuencs, encara que també hi ha alguns que hivernen. En aquest aspecte, es diferencien de la resta de picots, que tenen costums plenament sedentaris. A més, aquests viatges els realitzen durant la nit. Aprofita els forats ja fets als arbres per amagar-hi el seu niu.
El polit és una au que podem trobar per les platges o roquers litorals de la Serra d'Irta. Per fer-nos idea de la mida, és un poc més gran que un colom. EL polit és un limícola de mida mitjana - gran (de 40 a 42 cm de longitud i 76 a 89 d'envergadura). Té un bec llarg i corbat i les potes són blavoses i una mica més curtes que l'amplada del cos. És possible distingir el mascle de la femella per la longitud del bec, ja que en elles és més llarg. Cria en la rodalia de la costa, però no està lligat al litoral, per la qual cosa és possible observar-lo en zones d'interiors com erms humits, bruguerars o fins i tot terrenys arenosos. Durant la migració i hivernada és un ocell molt costaner que apareix en marenys i estuaris. S'alimenta d'invertebrats i matèria vegetal i construeix el seu niu en el sòl en zones nues o amb poca vegetació, l'època de posada és de maig a juny i sol consistir en 3 o 4 ous de color beix a oliva, bastant clapejats de marró. La seua zona de reproducció aquesta en l'hemisferi nord.
Puput (Upupa epops)Quan fa bon hora es pot escoltar al Puput. És un ocell molt conegut per tots i fàcil d'identificar. Fins i tot hi han dites que parlen d'ell: "Quan cante el puput, al matí banyat i per la tarde aixut" "Quan cante el puput, el bon temps és vingut" i segur que moltes més en trobaríem. Té fama de brut, perquè el seu niu fa pudor, encara que és una estratègia per allunyar els depredadors. De 25 a 29 cm de llargària i és de color marró rosat amb les ales i la cua ratllades de blanc i negre. La part inferior és de color groc terrós amb taques negres al ventre. El bec és prim, una mica corbat i molt llarg. Té un floc de plomes erèctils o cresta d'uns cinc o sis centímetres de llargada, amb les puntes negres, que pot obrir i tancar. Sovint, després d'aterrar, l'obre i la torna a tancar de seguida. La cua és negra amb una ampla ratlla blanca cap al terç final i una marca blanca a l'arrel. Viu en zones obertes, horts i boscos. Defuig l'alta muntanya i les zones muntanyenques. Menja llagostos, formigues, grills, erugues, aranyes, cucs de terra i larves d'insectes. Fa el niu en forats d'arbres vells o de murs o cases enrunades. El niu és molt senzill, fet amb només algunes herbes o branquetes. La femella pon entre 5-7 ous i els incuba durant uns 16-19 dies. Els polls comencen a volar al cap d'unes quatre setmanes. El seu cant és molt fàcil d'identificar, ja que fa "pu-pu-put" i el repeteix moltes vegades. Emigra cap al nord i centre d'Àfrica, i retorna al febrer següent, tot i que aquí també se'n troba un contingent hivernant que està creixent.
Ocell petit i arrodonit que fa uns 14 cm de llargada. És de color marronós per sobre i gris blanquinós per sota, amb una gran taca vermellosa ataronjada que li omple la car i part del pit. El mascle i la femella tenen la mateixa coloració, però els joves són més marronosos i pigats, sense la taca vermellosa. Menja insectes, cucs de terra, fruits i restes d'aliments. Fa el niu en un forat d'un mur de pedres o d'un arbre. La femella pon dues vegades cada any entre 4 i 6 ous i els incuba uns catorze dies. Els pollets ja volen al cap de dues setmanes. Viu als boscos humits i també se'l pot veure pels horts i pels parcs i jardins de les ciutats. Camina i salta per terra cercant menjar. Quan sent el perill aixeca la seua cua. Es deixa veure fàcilment durant l'hivern, ja que s'apropa molt als humans. El seu cant és variat. Els adults acostumen a estar tot l'any en el mateix territori. Durant l'hivern arriben al nostre país pit-roigs que vénen del centre i el nord.
Viu en zones obertes amb arbres, des d'horts i parcs urbans fins a clars de boscos. Evita l'alta muntanya. El mascle és tot verdós a excepció de les galtes i les ales, que són grises amb una mica de groc, les femelles presenten un colorit gris-marró més apagat. El seu pic curt i cònic és prou poderós per a obrir llavors grans i dures que recull en el sòl o de les plantes, polpa de fruits i insectes, sobretot per a alimentar a les seues cries. En aquelles zones de vegetació escassa i poc densa es confina en les pinedes, que constitueixen potser el seu hàbitat original. En tots els altres llocs se li troba als voltants de cases, jardins i granges, romanent absent dels llocs més remots de la campanya. A la fi de l'estiu, es congrega en grans esbarts, que ronden pels camps llaurats i sitges a la recerca del gra caigut i llavors de plantes silvestres, especialment aquelles que creixen en terreny cultivat. Àmpliament distribuït per tota la Península, Canàries i Balears, sent una de les deu espècies més distribuïdes de la península Ibèrica.
Buixera del cap negre (Sylvia melanocephala)La buixera del cap negre la trobarem en quasi totes les caminades que farem per la Serra d'Irta, s'amaguen entre les rames i fan un cant estrident avisant de la nostra presencia. Té el cap negre amb un gran ull negre i anella ocular vermella. Gorja blanca i la resta del cos és gris. La femella té el cap de color gris i la resta del cos marró, el jove és marró amb la gorja també blanca. Sedentari al Sud d'Europa, les poblacions del sud-est d'Europa passen l'hivern al nord d'Àfrica. També fa petites migracions en funció de la disponibilitat d'aliment i dels canvis climatològics. El seu hàbitat és el Bosc mediterrani, matollars de llentiscle, brucs i bardisses. Plantacions, parcs i jardins amb plantes i arbustos densos. Té un caràcter tímid, passa part de la seua vida entre els matolls, on es detecta pels seus constants crits d'alarma. S'alimente d'insectes (larves i erugues) a la primavera. A la tardor i a l'hivern també s'alimenta de fruits i llavors. Fa el niu en matolls, on pon 4 ous, que són incubats per la parella durant dotze dies.
El cul-roig reial és un dels visitants que rep la Serra d'Irta a la primavera.
Petit ocell de cua vermella i amb disseny elegant i vistós en els mascles. És una espècie d'ocell passeriforme de la família Muscicàpid pròpia d'Euràsia i Àfrica. Cria a Euràsia entre abril i agost. Habita en boscos amb clars, jardins, parcs i arbredes semiobertes que oferisquen arbres amb buits idonis per a niuar. Migra per a passar l'hivern a Àfrica subsahariana i el sud d'Aràbia. Estrictament forestal, està lligat a boscos madurs de frondoses i coníferes, amb presència d'arbratge vell i clars dispersos. El mascle llueix un cridaner i acolorit disseny: pit taronja vermellós, gola negra, parts superiors grises i front blanc. La femella i els joves presenten les parts inferiors de tons davant grisencs, més clares que en el cua-roig fumall. Posat, aquest ocell té costum d'agitar insistentment la cua. Exhibeix un vol àgil i lleugerament ondulat
El Còlbit ros ens visite a l'estiu. El de la foto és un mascle. És un ocell de l'ordre dels passeriformes. Fa 15 cm de llargària total. A l'estiu el mascle és de color crema per damunt i per sota. Té el carpó blanc i la cua també blanca, amb la punta negra. Les ales són marró fosc. Presenta dues morfologies possibles respecte a una banda negra que tenen a la cara: alguns exemplars tenen la gola crema i una taca negra a l'ull, mentre que d'altres també tenen la gola negra. Les femelles i joves no són tan contrastats com els mascles adults. Li agraden les ruïnes dels edificis vells, dels castells i els murs de pedra que separen les vinyes. La seua dieta inclou insectes, aràcnids, mol·luscs petits i baies. Es posa sovint sobre pedres i còdols des d'on atalaia els insectes dels quals s'alimenta. Té un cant melodiós i agradable. Només nidifica als països mediterranis, en llocs assolellats i secs, preferentment conreats. Cria a menys alçada que el còlit gris i situa el niu en una cavitat o sota una pedra. El niu està fet a base d'herbes seques i arrels. La femella hi pon 4 o 5 ous de tonalitats blavenques al maig-juny, els cova i, amb l'ajut del pare, alimenta la nierada que en neix. No cria a les Balears on és un migrant escàs a tot l'arxipèlag. Presenta dues subespècies: hispànica hispànica present al nord-oest d'Àfrica, la península Ibèrica (on es concentren les 3/4 parts de la població mundial d'aquesta espècie), sud de França, nord i centre d'Itàlia, Eslovènia, Croàcia i Sèrbia; i hispànica melanoleuca Calàbria, Pulla, i de Sèrbia fins a la Mar Càspia i Iran.
La cadernera (Carduelis carduelis) és una au prou comú, encara que és de les més boniques. El seu nom és causat per la preferència que tenen per les llavors de card. És un ocell de la família dels fringíl·lids. El nom científic fa referència a la seua afició per les llavors dels cards, sobre els quals es posa per anar-les extraient una a una. El bec esmolat li permet fer-ho sense fer-se mal amb les espines que les protegeixen. Fa uns 12,5 cm de llargària. Té el bec esvelt i la cua forcada. Els adults tenen el cap blanc, negre i escarlata; les ales negres clapejades amb un color groc, el carpó blanquinós i la cua negra. Els immadurs presenten el cap, el dors i el pit d'un color grisenc, amb ratlles apagades. Pot viure en jardins, arbres fruiters i conreus. A la tardor i a l'hivern busquen llavors de cards pels erms i a les vores de carreteres. Nia als arbres, generalment prop de la punta de la branca, ocasionalment en fileres. A Catalunya cria a gairebé tot el territori, si bé és més freqüent a les comarques costaneres i a les planes de l'interior. Menja llavors de cards i d'altres plantes, fruits de bedolls i verns i, també i mentre són polls al niu, insectes. Pot arribar a viure fins als vint-i-set anys. És un ocell sociable, que sovint viu en grups familiars i en estols si troben abundants cards.
Còlbit negre (Oenanthe leucura)
Passejant per la Serra d'Irta, podem veure un còlbit negre (Oenanthe leucura), ho podrem identificar fàcilment perquè és negre amb la cua blanca. És un ocell molt escàs i tenim la sort que en la Serra d'Irta
està en augment; hi ha diverses parelles reproductores. El de la foto
és una femella, el color marró fosc la diferencia del mascle que és
negre. És un ocell de la família dels muscicàpids (Muscicapidae)
que habita pedregars àrids, penya-segats i zones costaneres de la
península Ibèrica, costa mediterrània francesa i del nord-oest d'Itàlia,
Sardenya i nord-oest d'Àfrica, des de Mauritània, Sàhara Occidental i
Marroc, cap a l'est, pel nord d'Algèria i Tunis fins al nord de Líbia.
És important en aquesta espècie el seu comportament reproductor, perquè
una vegada formada la parella el mascle implica pedres, en quantitats
apreciables i sense funció útil, al niu i els seus voltants. La femella
realitza una avaluació del seu esforç reproductiu i pon molts més ous
amb aquells mascles que més pedres transporten. Sol realitzar dues
posades anuals d'entre 3 i 6 ous (mitjana de 4) entre març i juliol,
encara que algunes parelles arriben a criar fins a tres niuades
consecutives. La seua veu de cant territorial és d'estrofa breu,
semblants a xiulades i entremesclada amb sons cridaners. Durant el
festeig poden imitar el cant de la garsa i abellerols. El seu hàbitat és
agrest: tallats, zones escarpades i rocoses desproveïdes de vegetació;
també en rambles. S'alimenta de xicotets insectes, com a formigues, a
més d'animals de major grandària com escolopendres i fins i tot
sargantanes; també de baies i fruits a la tardor i hivern. Les captures
es realitzen sobre el sòl; a vegades, després d'un vol curt.
Falcó pelegrí (Falco peregrinus)
És un dels falcons més grans, com ara un corb gros: 39-50 centímetres de llargària i uns 95-115 cm d'envergadura. El mascle pesa uns 570-710 grams. Com ocorre en altres espècies de falcons i milans, les femelles són més grans que els mascles i pesen entre 910-1300 grams. Algunes poblacions són migratòries, si bé les poblacions meridionals solen ser sedentàries, com és el cas del falcó pelegrí mediterrani. Cria en sortints rocosos, costats de roca o penya-segats. No fan niu, sinó que aprofiten cavitats o lleixes en parets rocoses o aprofiten nius d'altes espècies. Al març-abril ponen de dos a quatre ous que coven durant 28-33 dies. Els polls volen cap als 45 dies de vida. Poden viure fins a 15 anys. Les seves preses solen ser aus, de grandària variable entre petits passeriformes fins a coloms i fins i tot ànecs. Les captura llançant-se en picat i copejant-les amb les urpes a les ales, arribant a una gran velocitat. De fet, el falcó pelegrí és la criatura més veloç sobre el planeta, ja que pot superar els 300 quilómetres per hora quan caça volant en picat.
Flamenc ( Phoenicopterus roseus)
Viu en els aiguamolls d'Àfrica, el sud d'Europa i el sud-oest d'Àsia
(fins a l'Índia). Els seus parents més pròxims són el flamenc roig. Com
els altres flamencs són ocells alts i esvelts, amb potes i coll molt
llargs, i un característic pic corbat cap avall. El flamenc comú és
l'espècie de flamenc de major grandària, amb una mitjana d'altura de 110
a 150 cm i un pes d'entre 2 i 4 kg. Els mascles més grans registrats
arribaven fins als 187 cm d'alt i pesaven 4,5 kg.3 La major part del
seu plomatge és de color rosa clar, que en les ales és sempre més intens
i pot arribar a ser roig, amb les plomes primàries i secundàries de
color negre. El seu bec també és rosat en la seua major part, encara que té la punta negra, i les seues potes són rosades íntegrament. Els subadults
són de color gris blanquinós i adquireixen la coloració adulta diversos
anys després. La coloració del seu plomatge procedeix dels pigments carotenoides
dels crustacis i algues amb què s'alimenten, per la qual cosa la
intensitat de la seua coloració dependrà de la seua dieta. S'estén pels
llacs salobres i salins, així com llacunes costaneres i marenys.
S'alimenta de xicotets crustacis, algues microscòpiques, i altres
components del plàncton. Remouen el fang amb les potes i filtren l'aigua
amb el bec, amb el cap invertit.9. S'alimenta en llacs d'aigües
succintes, a vegades en esbarts de més d'un milió d'exemplars, i quan
algun membre del grup detecta perill deixa d'alimentar-se i estira el
coll alçant el cap mentre crida, avisant així a la resta del grup. Com
tots els flamencs, aquesta espècie nia colonialment i pon els seus ous en monticles de fang al costat del fang. La seua posada es compon d'un sol ou blanquinós.
És una espècie d'ocell passeriformes de la família dels pàrids. És la més gran de les mallerengues (14 cm), inconfusible per la «corbata» negra, més marcada en els mascles, sobre el color groc del pit. Coneguda al País Valencià amb una gran varietat de denominacions, com ara totestiu i ferreret i més encara: capellana, capellà, capellanet, estiverol, retoret, flaret, catastiu, tatastiu, carboneret, primavera, otxa carbonera, xinximet, xinximillo. Acostuma a viure en boscos, especialment caducifolis, però també en pinedes i ambients arbrats no forestals. Nia en forats d'arbres i en qualsevol mena d'obertura; ocupa molt sovint les caixes niu per a insectívors. Molt adaptable, habita tant en boscos ben conformats com en ambients artificials. A la ciutat es troba als parcs, però també en ambients aparentment inhòspits com avingudes amb plàtans madurs amb molts forats. Són sedentàries i fora de la temporada de cria es troben sovint formant grups grans barrejats amb capellanets d'altres espècies. Nidifica sobretot en forats dels arbres, però pot aprofitar qualsevol mena d'obertura: des d'escletxes en arbres, parets o roques fins a caixes nius, testos o llaunes abandonades. El niu està farcit de gran quantitat de molsa, pèl, llana i alguna ploma. Les postes s'estenen entre abril i juny i consten d'entre sis i huit ous blancs amb taques vermelloses per tota la seua superfície. Gràcies a aquesta gran adaptabiltat la podem trobar també en ambients no forestals, com ara camps d'oliveres o ametllers, jardins urbans, arbres artificials, boscatges de rius i rierols, carrascars, etc. És per això la seua distribució és molt àmplia.
És un ocell de l'ordre dels passeriformes. Fa 15 cm de llargària total. A l'estiu el mascle és de color crema per damunt i per sota. Té el carpó blanc i la cua també blanca, amb la punta negra. Les ales són marró fosc. Presenta dues morfologies possibles respecte a una banda negra que tenen a la cara: alguns exemplars tenen la gola crema i una taca negra a l'ull, mentre que d'altres també tenen la gola negra. Les femelles i joves no són tan contrastats com els mascles adults. Li agraden les ruïnes dels edificis vells, dels castells i els murs de pedra que separen les vinyes. La seua dieta inclou insectes, aràcnids, mol·luscos petits i baies. Es posa sovint sobre pedres i còdols des d'on atalaia els insectes dels quals s'alimenta. Té un cant melodiós i agradable. Només nidifica als països mediterranis, en llocs assolellats i secs, preferentment conreats. El niu està fet a base d'herbes seques i arrels. La femella hi pon 4 o 5 ous de tonalitats blavenques al maig-juny, els cova i, amb l'ajut del pare, alimenta la nierada que en naix.
És un ocell de mida mitjana de l'ordre dels passeriformes, que es troba a les contrades mediterrànies seques, on mostra una distribució discontínua. Té un aspecte general més rabassut que la merla i la resta de tords, amb la cua curta i el bec molt robust i relativament llarg. El mascle és de color gris blavós fosc, més blau a l'època nupcial, sense cap mena de taca al carpó; la femella és més grisa i poc blava, amb la cua negrosa. Les muntanyes abruptes, espadats, pedreres, roquissars i tarteres de caràcter termòfil són característiques importants que han de tindre les zones de distribució d'aquest túrdid. Té costums solitaris, rarament es veu acompanyada d'altres espècimens si no és en el cas dels grups familiars. Salta molt hàbilment entre el rocam, on fàcilment s'amaga davant la presència dels depredadors, car és una espècie molt malfiada i tímida. De règim principalment insectívor, captura hàbilment els artròpodes entre les pedres i al vol. Té un cant melodiós com la majoria dels túrdids, el qual emet des de llocs enlairats i amb bona vista. Presenta un vol de zel tot característic, que la porta a ascendir verticalment per a caure finalment amb les ales plegades, en el decurs del qual vol pot emetre també el cant. Cria a l'abril i maig, fent generalment una posta de cinc a set ous blavosos i amb taquetes.
Herpets
La paraula herpets és un terme que es fa servir per a fer referència d'un grup d'animals entre els quals es troben dues classes taxonòmiques, els amfibis i els rèptils, de tal forma que contrari al que es podria pensar, la paraula no és una designació taxonòmica sinó una designació arbitrària per a dos grups que presenten grans diferències en la seua biologia, encara que també comparteixen diverses característiques en comú. Els rèptils i amfibis tenen un parentiu llunyà pel qual compten amb una sèrie de similituds. En els dos casos són animals ectodèrmics, per tant de sang freda. Són vertebrats i excepte els cocodrils i altres llangardaixos, la majoria dels amfibis i rèptils tenen un cor de tres cambres o cavitats. Malgrat totes aquestes coses en comú, sí que hi ha diferències de les quals parlarem ara.
AMFIBIS Els amfibis viuen indistintament en la terra com en l'aigua. Els animals d'aquest grup neixen en l'aigua i quan maduren desenvolupa cames i pulmons, que li fan possible sobreviure en la terra. Existeixen més sobre 5.500 espècies d'amfibis conegudes. Són vertebrats i el mateix que els rèptils, són ectodèrmics. Alguns amfibis bastant coneguts són els gripaus, granotes, salamandres, cecílies i tritons. Compten amb pulmons com en el cas dels rèptils, els amfibis tenen brànquies. Les extremitats frontals són curtes i llargues les posteriors, amb els seus dits palmats. En general, els ous dels amfibis estan protegits amb una coberta gelatinosa transparent, la qual té mucoproteïnes i mucopolisacaridosi. La coberta absorbeix aigua i gasos, sent depositats els ous en l'aigua o en llocs amb alta humitat. Quan els amfibis són petits, hi ha prou diferència si ho comparem a quan arriben a edat adulta. Els amfibis joves se'ls coneix com a larves i segons desenvolupen el seu estil de vida, dieta i forma de cos. A l'ora de defensar-se dels depredadors, el que fan és usar secrecions tòxiques mitjançant la pell o les mossegades. Manquen a més d'arpes i ungles.
REPTILS Els rèptils són uns animals que viuen de manera especial en la terra, excepte cocodrils, caimans o serps que sí que poden passar bastant temps en l'aigua, encara que no visca sota ella. Viuen en tots els continents excepte l'Antàrtida, vivint en diverses condicions ambientals. Els rèptils gategen i també s'arrosseguen, per la qual cosa tenen les extremitats curtes o més febles, podent no tenir extremitats. Els seus ous són durs, col·locant-se en alguns casos en la terra i en uns altres es mantenen en els seus cossos fins a la seua eclosió. Neixen en la terra i les seues cries són independents des del principi, semblant-se físicament als adults. Creix en grandària però no experimental metamorfosi cap. El seu defensa amb els depredadors és usant les arpes, assotant amb les cues i mossegant
Tornar enrere
AMFIBIS
Gripau comú (Bufo spinosus)
Un grup de gripaus comuns (Bufo spinosus), els gripaus es diferencien de les granotes per tindre les pupil·les allargades en comptes de rodones. Aquest és l'unic que les té horitzontals, la resta les tenen verticals. És una espècie d'amfibi anur de la família Bufonidae
molt habitual en tota classe d'hàbitats europeus, sobretot en aigües
estancades: basses de reg, safaretjos, etc., en ser més resistent a les
aigües insalubres que altres espècies d'amfibis durant la fase de
capgròs. Es distribueix per tota Europa, a més d'Àsia nord-occidental i
petites parts del nord-est africà. S'activa al capvespre i caça de nit
els invertebrats que s'alimenta principalment (insectes, aràcnids,
etc.). Es mou amb un pas lent i maldestre o a salts curts; té la pell de
color marró grisenc, coberta de protuberàncies semblants a berrugues.
En l'època de reproducció un gran nombre d'ells convergeix en certs
estanys de cria, on els mascles competeixen per apariar-se amb les
femelles. Els ous, en forma de cadenes gelatinoses, són dipositats en
l'aigua i d'ells fan eclosió els capgrossos. Els mascles ronden els 8 cm
de longitud i les femelles 13 cm. En la naturalesa, es creu que els
gripaus comuns tendeixen a viure uns deu a dotze anys.
Renoquet (Pelodytes Punctatus)
En dies de pluja, com aquests que estem passant, caminant per la Serra d'Irta
prop de basses d'aigua, podem trobar algun amfibi com el de la foto.
Estan uns pocs dies festejant, ponen els ous i després desapareixen. Es tracte d'un gripau
xicotet (fins a 50 mm) i esvelt. Ulls grans amb pupil·la vertical.
Musell prominent. Pell del dors amb berrugues paleses de color verd o
vermellós i taquetes de to marró o verdós. Els mascles presenten durant
l'època de zel rugositats de color fosc en dits, braços i pit. Larva
fins a 60 mm. Espiracle en el costat esquerre. Cua amb un fi reticulat
característic. Hàbits predominantment nocturns. Activitat limitada a
l'estació reproductora, entre octubre i març. Existeix un període
variable de repòs estival. Es reprodueix en basses, tolles
temporals, cunetes entollades, sèquies i pous de barrancs. Amplexo
inguinal. La femella diposita diversos centenars d'ous que adhereix en
grup a la vegetació aquàtica.
Distribució: Europa
suroccidental. En la península Ibèrica falta en gran part del sector
nord-occidental. A la Comunitat Valenciana es troba bastant ben
distribuït, evitant les zones costaneres i les zones més àrides
d'Alacant. Falta també en algunes àrees del Valle d'Aiora, Els Serrans i
l'interior de Castelló.
gripau paridor o tòtil (Alytes obstetricans)
El gripau paridor o tòtil (Alytes obstetricans)
es caracteritza perquè quan les femelles ponguen els ous, després són
els mascles els que se'ls carreguen a l'esquena fins a la desclosa dels
capgrossos, que surten quan es banya. Aquest exemplar està fotografiat
prop de la Bassa groga. Els exemplars no solen excedir els 5 cm. El dors
és de tons verdosos, grisos o brunencs, amb taques petites més fosques,
a manera d'esquitxos. Els mascles, que són més petits que les femelles.
Durant el dia roman amagat sota les pedres o bé en galeries que ell
mateix excava. A la nit, molt sovint, se sent el seu cant, que és d'un
to agut, oclusiu i musical, amb intermitències que oscil·len d'un a tres
segons. Es nodreix bàsicament de petits invertebrats terrestres, entre
els quals destaquen els insectes. L'època reproductiva s'inicia a partir
del febrer i pot perllongar-se fins a la tardor. A mesura que la
femella realitza la posta, els ous són dipositats entre les extremitats
posteriors del mascle, el qual, un cop fecundats, els transportarà al
capdavall de l'esquena fins que arribe el moment de l'eclosió.
Mentrestant, però, cada vespre s'acosta a les basses o als tolls, per
tal d'humitejar-los i evitar-ne la dessecació, per la qual cosa resta
durant un breu espai de temps submergit dins l'aigua.
Gripau corredor (Epidalea calamita)
El gripau corredor és un gripau que es diferencia de la resta per la
línia groga que té a l'esquena. És un amfibi de l'ordre dels anurs i de
la família dels bufònids que és molt abundant a tota la península
Ibèrica. Fa, com a màxim, 10 cm, i són les femelles les que adquireixen
majors proporcions. La coloració dorsal és verdosa o grisenca amb taques
més fosques, disposades irregularment. Sobre el dors s'observa
generalment una ratlla groguenca que va d'un cap a l'altre de l'esquena,
tret que permet d'identificar-lo fàcilment. El ventre és blanquinós o
grisenc amb taques brunenques, més o menys ostensibles. Les glàndules paròtides
són ben visibles i es disposen paral·lelament. El timpà és petit. Els
mascles presenten sac vocal gular extern, les mesures del qual són força
voluminoses. L'ull és argentat o de color verd clar, amb pupil·la
horitzontal. El dors és recobert de nombroses berrugues que li
confereixen un aspecte poc agraciat. El seu hàbitat es diversifica en
diferents biòtops, i el podem trobar des de les zones planeres a les
muntanyenques (tret de les zones d'alta muntanya). Així, es pot
localitzar, en indrets boscosos, en terrenys propers a basses, en sòls
sorrencs, etc. És més termòfil que el gripau comú i no és estrany
trobar-lo en llocs relativament àrids. No li agrada gaire l'aigua, ja
que només hi acut durant l'època de reproducció. Els seus costums són
terrestres i alhora crepusculars i nocturns. Durant el dia roman
enterrat al sòl o bé sota les pedres, però en fer-se fosc abandona el
seu amagatall per tal de capturar petites preses, que consisteixen
bàsicament en coleòpters, formigues i larves d'insectes. Pel seu règim
alimentari és una espècie beneficiosa per a l'ésser humà. A partir de
febrer, bé que l'època de zel pot durar fins al setembre, els mascles
s'apropen a les basses i bassiols i atreuen les femelles amb llur cant
monòton i compassat. La còpula és axil·lar i, poc després d'haver-se
realitzat, la femella diposita a l'aigua de 3.000 a 4.000 ous, el
diàmetre dels quals oscil·la entre 1 i 1,5 mm. La posta és protegida per
una membrana gelatinosa que forma dos cordons, en els quals es disposen
els ous l'un darrere l'altre. Els capgrossos neixen al cap de cinc o
sis dies i mesuren entre 10 i 15 mm, la qual cosa fa que siguen les
larves més petites dels amfibis catalans. Malgrat aquesta prolificitat,
moltes larves no assoleixen l'estat adult, ja que els llocs preferits
per dipositar els ous són petits bassiols i xipolls que, amb la calor,
s'assequen ràpidament, amb la consegüent mort dels capgrossos que hi
feien estada. Aquesta estratègia reproductiva no és compartida per la
majoria d'amfibis Europeus, que prefereixen aigües més permanents. A
canvi del risc de dessecació, els capgrossos es beneficien del fet de
nedar en aigües lliures de depredadors (insectes aquàtics, peixos,
etc.). Per tal d'aprofitar al màxim els pocs dies que queden d'aigua,
les larves del gripau corredor poden completar la metamorfosi en només
dues setmanes.
Ofegabous (Pleurodeles waltl)
L'ofegabous
és un amfibi que com a mecanisme de defensa es pose rígid i trau unes
costelles per una filera de punts que té al costat com si foren punxes.
Pot arribar als 30 cm de grandària. És l'únic amfibi urodel (amb cua)
que podem trobar a la Serra d'Irta.
L'ofegabous és el tritó més gran d'Europa. Pot assolir els 30 cm de
longitud, dels quals aproximadament la meitat corresponen a la cua.
Comparada amb altres tritons, el seu aspecte és força robust. El mascle
és normalment més petit i prim que la femella. Malgrat que la pell dels
individus adults semble aspra i rugosa, és suau al tacte i està coberta
d'una mucositat com a tots els amfibis. La coloració pot variar del gris
fosc a gris clar en la zona dorsal, amb la zona ventral gairebé blanca.
Tenen una filera de punts vermells als costats del cos on es poden
veure unes protuberàncies causades per les puntes de les costelles. El
cap és pla i amb forma de pala. L'època de l'acoblament és durant
l'hivern, d'octubre a maig, varia localment segons l'altitud. Les
femelles dels ofegabous ponen els ous en petits grups adherits a
objectes flotants o plantes aquàtiques. Per desovar trien séquies,
cisternes i basses, preferint l'aigua neta i profunda. Les larves ixen
passades algunes dues setmanes. Duen brànquies externes i s'alimenten
preferentment de petits crustacis, com dàfnies. Les larves de la
grandària poden completar la metamorfosi entre tres i cinc mesos. Així i
tot sovint hi ha individus que passen períodes molt més llargs en estat
larvari sense eixir mai de l'aigua, fenomen que es coneix amb el nom de
neotènia. Encara que els agrada viure gairebé tot l'any en l'aigua, en
casos d'urgència, quan la bassa en què vivien s'ha assecat, les
grandàries poden sortir a terra. No els agraden els bassals petits, on
l'aigua s'escalfa massa, ni els corrents d'aigua ràpids. Les basses
profundes amb vegetació natural constitueixen llur habitat ideal. Mengen
cucs, larves d'insectes i petits crustacis i normalment aquests animals
són més actius al vespre que no pas al migdia.
En dies de pluja, com aquests que estem passant, caminant per la Serra d'Irta prop de basses d'aigua, podem trobar algun amfibi com el de la foto. Estan uns pocs dies festejant, ponen els ous i després desapareixen. Es tracte d'un gripau xicotet (fins a 50 mm) i esvelt. Ulls grans amb pupil·la vertical. Musell prominent. Pell del dors amb berrugues paleses de color verd o vermellós i taquetes de to marró o verdós. Els mascles presenten durant l'època de zel rugositats de color fosc en dits, braços i pit. Larva fins a 60 mm. Espiracle en el costat esquerre. Cua amb un fi reticulat característic. Hàbits predominantment nocturns. Activitat limitada a l'estació reproductora, entre octubre i març. Existeix un període variable de repòs estival. Es reprodueix en basses, tolles temporals, cunetes entollades, sèquies i pous de barrancs. Amplexo inguinal. La femella diposita diversos centenars d'ous que adhereix en grup a la vegetació aquàtica.
Distribució: Europa suroccidental. En la península Ibèrica falta en gran part del sector nord-occidental. A la Comunitat Valenciana es troba bastant ben distribuït, evitant les zones costaneres i les zones més àrides d'Alacant. Falta també en algunes àrees del Valle d'Aiora, Els Serrans i l'interior de Castelló.
gripau paridor o tòtil (Alytes obstetricans)El gripau paridor o tòtil (Alytes obstetricans) es caracteritza perquè quan les femelles ponguen els ous, després són els mascles els que se'ls carreguen a l'esquena fins a la desclosa dels capgrossos, que surten quan es banya. Aquest exemplar està fotografiat prop de la Bassa groga. Els exemplars no solen excedir els 5 cm. El dors és de tons verdosos, grisos o brunencs, amb taques petites més fosques, a manera d'esquitxos. Els mascles, que són més petits que les femelles. Durant el dia roman amagat sota les pedres o bé en galeries que ell mateix excava. A la nit, molt sovint, se sent el seu cant, que és d'un to agut, oclusiu i musical, amb intermitències que oscil·len d'un a tres segons. Es nodreix bàsicament de petits invertebrats terrestres, entre els quals destaquen els insectes. L'època reproductiva s'inicia a partir del febrer i pot perllongar-se fins a la tardor. A mesura que la femella realitza la posta, els ous són dipositats entre les extremitats posteriors del mascle, el qual, un cop fecundats, els transportarà al capdavall de l'esquena fins que arribe el moment de l'eclosió. Mentrestant, però, cada vespre s'acosta a les basses o als tolls, per tal d'humitejar-los i evitar-ne la dessecació, per la qual cosa resta durant un breu espai de temps submergit dins l'aigua.
Gripau corredor (Epidalea calamita)El gripau corredor és un gripau que es diferencia de la resta per la línia groga que té a l'esquena. És un amfibi de l'ordre dels anurs i de la família dels bufònids que és molt abundant a tota la península Ibèrica. Fa, com a màxim, 10 cm, i són les femelles les que adquireixen majors proporcions. La coloració dorsal és verdosa o grisenca amb taques més fosques, disposades irregularment. Sobre el dors s'observa generalment una ratlla groguenca que va d'un cap a l'altre de l'esquena, tret que permet d'identificar-lo fàcilment. El ventre és blanquinós o grisenc amb taques brunenques, més o menys ostensibles. Les glàndules paròtides són ben visibles i es disposen paral·lelament. El timpà és petit. Els mascles presenten sac vocal gular extern, les mesures del qual són força voluminoses. L'ull és argentat o de color verd clar, amb pupil·la horitzontal. El dors és recobert de nombroses berrugues que li confereixen un aspecte poc agraciat. El seu hàbitat es diversifica en diferents biòtops, i el podem trobar des de les zones planeres a les muntanyenques (tret de les zones d'alta muntanya). Així, es pot localitzar, en indrets boscosos, en terrenys propers a basses, en sòls sorrencs, etc. És més termòfil que el gripau comú i no és estrany trobar-lo en llocs relativament àrids. No li agrada gaire l'aigua, ja que només hi acut durant l'època de reproducció. Els seus costums són terrestres i alhora crepusculars i nocturns. Durant el dia roman enterrat al sòl o bé sota les pedres, però en fer-se fosc abandona el seu amagatall per tal de capturar petites preses, que consisteixen bàsicament en coleòpters, formigues i larves d'insectes. Pel seu règim alimentari és una espècie beneficiosa per a l'ésser humà. A partir de febrer, bé que l'època de zel pot durar fins al setembre, els mascles s'apropen a les basses i bassiols i atreuen les femelles amb llur cant monòton i compassat. La còpula és axil·lar i, poc després d'haver-se realitzat, la femella diposita a l'aigua de 3.000 a 4.000 ous, el diàmetre dels quals oscil·la entre 1 i 1,5 mm. La posta és protegida per una membrana gelatinosa que forma dos cordons, en els quals es disposen els ous l'un darrere l'altre. Els capgrossos neixen al cap de cinc o sis dies i mesuren entre 10 i 15 mm, la qual cosa fa que siguen les larves més petites dels amfibis catalans. Malgrat aquesta prolificitat, moltes larves no assoleixen l'estat adult, ja que els llocs preferits per dipositar els ous són petits bassiols i xipolls que, amb la calor, s'assequen ràpidament, amb la consegüent mort dels capgrossos que hi feien estada. Aquesta estratègia reproductiva no és compartida per la majoria d'amfibis Europeus, que prefereixen aigües més permanents. A canvi del risc de dessecació, els capgrossos es beneficien del fet de nedar en aigües lliures de depredadors (insectes aquàtics, peixos, etc.). Per tal d'aprofitar al màxim els pocs dies que queden d'aigua, les larves del gripau corredor poden completar la metamorfosi en només dues setmanes.
L'ofegabous és un amfibi que com a mecanisme de defensa es pose rígid i trau unes costelles per una filera de punts que té al costat com si foren punxes. Pot arribar als 30 cm de grandària. És l'únic amfibi urodel (amb cua) que podem trobar a la Serra d'Irta. L'ofegabous és el tritó més gran d'Europa. Pot assolir els 30 cm de longitud, dels quals aproximadament la meitat corresponen a la cua. Comparada amb altres tritons, el seu aspecte és força robust. El mascle és normalment més petit i prim que la femella. Malgrat que la pell dels individus adults semble aspra i rugosa, és suau al tacte i està coberta d'una mucositat com a tots els amfibis. La coloració pot variar del gris fosc a gris clar en la zona dorsal, amb la zona ventral gairebé blanca. Tenen una filera de punts vermells als costats del cos on es poden veure unes protuberàncies causades per les puntes de les costelles. El cap és pla i amb forma de pala. L'època de l'acoblament és durant l'hivern, d'octubre a maig, varia localment segons l'altitud. Les femelles dels ofegabous ponen els ous en petits grups adherits a objectes flotants o plantes aquàtiques. Per desovar trien séquies, cisternes i basses, preferint l'aigua neta i profunda. Les larves ixen passades algunes dues setmanes. Duen brànquies externes i s'alimenten preferentment de petits crustacis, com dàfnies. Les larves de la grandària poden completar la metamorfosi entre tres i cinc mesos. Així i tot sovint hi ha individus que passen períodes molt més llargs en estat larvari sense eixir mai de l'aigua, fenomen que es coneix amb el nom de neotènia. Encara que els agrada viure gairebé tot l'any en l'aigua, en casos d'urgència, quan la bassa en què vivien s'ha assecat, les grandàries poden sortir a terra. No els agraden els bassals petits, on l'aigua s'escalfa massa, ni els corrents d'aigua ràpids. Les basses profundes amb vegetació natural constitueixen llur habitat ideal. Mengen cucs, larves d'insectes i petits crustacis i normalment aquests animals són més actius al vespre que no pas al migdia.
REPTILS
Tornar enrere
Lluenta (Chalcides berdiagai)
Aquest rèptil és una Lluenta ,
és pareguda a una sargantana, està coberta d'escames lluents, les potes
les té menudes i quasi no les utilitza. Cap petit, triangular,
eixamplada i amb musell arrodonit. És difícil de veure-la, ja que està
quasi sempre amagada; i surt a penes a primera hora del matí o a última
de la vesprada. Es troba a la regió bioclimàtica mediterrània i en les
zones més fresques, sud-oest de Galícia, sud de Cantàbria i nord de
Burgos. Espècie amb dimorfisme sexual, les femelles són de major
grandària, la coloració pot ser de marró-groguenc a olivant,
amb el ventre de coloració blanquinosa o groguenca. Necessita una sèrie
de requeriments bàsics, sòls (preferentment arenós o terrós), abundants
refugis (pedres, arrels i fullaraca) i orientació (solanes tèrmiques).
És una espècie de serp no verinosa de la família Colubridae, que es troba a l'illa de Menorca, a la costa mediterrània de la França continental i per tota la península Ibèrica excepte al nord. Fàcilment identificable per tindre dues ratlles negres i paral·leles sobre el seu dors brunenc. Els exemplars joves, però, tenen l'esquena groguenca amb taques negres, gairebé juntes, en forma de "H" majúscula que, en conjunt, ofereixen l'aspecte d'una escala. A mesura que creixen, el pal travesser de la lletra "H" desapareix, i romanen solament els pals longitudinals, que s'ajunten, i originen les dues línies que llueixen els semiadults i els adults. Malgrat tot això, tots els exemplars presenten un dibuix negre en forma de "V" sobre el morro, una taca també negra sota l'ull fins a l'angle de la boca. Tanmateix aquestes clapes es fan menys ostensibles a mesura que creixen i són molt poc visibles en els exemplars que adquireixen grans proporcions. El ventre sol mostrar tons blanquinosos o groguencs, sense taques o esquitxos. S'estén per diversos biòtops, com conreus, erms, boscos, rocams, brolles, etc. És molt abundant. Es mostra activa de dia i és terrestre, però també pot enfilar-se als arbustos i als arbres per tal de cercar nius d'ocells. Malgrat ser una serp totalment inofensiva, és molt agressiva i, si hom vol capturar-la, es redreça i escomet la persona i projectant la part anterior del seu cos, alhora que bufa i xiula sorollosament. Tot i que ingereix ocells, s'alimenta preferentment de micromamífers (ratolins, talpons, musaranyes, etc.). Els exemplars adults poden capturar cries de conill i rates, mentre que els joves es nodreixen de sargantanes i d'artròpodes.
Es tracta d'una espècie pròpia del sud-oest d'Europa, associada a ecosistemes mediterranis. La trobem distribuïda a la península Ibèrica, sud de França, nord-oest d'Itàlia i el nord-oest d'Àfrica. A la península Ibèrica, només és absent al nord de Galícia. És una espècie ubiqua, que ocupa tota mena de biòtops, exclosos aquells completament humanitzats i els de caràcter eurosiberià. Així doncs, es troba en tota mena de conreus i boscos mediterranis i de muntanya, com són els alzinars, pinedes, garrigues, brolles, vegetació de ribera, sorrals costaners, erms i prats de muntanya mitjana. En general, aquest llangardaix és una espècie que prefereix àrees amb cobertura vegetal no gaire elevada, ja que així té espais oberts on poder prendre el sol i refugis per poder-se amagar. Pot arribar a superar els 24 cm entre el cap i la claveguera i els 70 cm de longitud total. El cos és robust amb el cap gros i ample. Els mascles són més grans que les femelles, amb el cap, les extremitats i la cua més desenvolupades. També presenten porus femorals més grans. D'aquests, emana certa substància amb una olor característica que serveix per a marcar el territori. És de color verd o bru, amb ocels blaus als costats del cos. La coloració i el disseny en varien amb l'edat, i és generalment molt vistós. Els adults presenten un disseny dorsal format per un reticulat negre sobre un fons verd groguenc. El cap és d'un color més bru i sense el reticulat. Els dos sexes presenten uns ocels blaus als costats del cos, i són més marcats en els mascles. Els individus joves es caracteritzen per presentar fileres transversals d'ocels clars encerclats de negre al llarg de tot el cos. És una espècie diürna que insola per mantindre la temperatura corporal. Es manté inactiva durant els mesos d'hivern i incrementen l'activitat a mesura que va augmentant la temperatura. Quan arriba la primavera, els mascles es mostren territorials i agressius. És una espècie ovípara, amb postes entre 7 i 25 ous, depenent de la mida de la femella. En general, fan una única posta a l'any. Els ous tenen una closca amb consistència apergaminada que permet l'intercanvi de gasos i aigua amb el medi. L'època de zel i posta varia en funció de la regió i l'altitud, tot i que generalment comencen els festejos els mesos d'abril i maig, i les primeres còpules en la segona meitat de maig. Les postes tenen lloc a la primera meitat de juny i els naixements tenen lloc entre finals d'agost i principis d'octubre. Els individus joves són insectívors, mentre que els adults tenen una alimentació omnívora a base d'altres rèptils, com ara sargantanes de mida petita, ocells petits i mamífers petits com musaranyes i ratolins. Els seus depredadors més habituals són la colobra de Montpeller, la serp blanca i diverses aus de presa. Així i tot, no és una presa fàcil per la seua gran agilitat, les seues urpes agudes i perquè utilitza una tècnica emprada per altres saures, com és autotomitzar (deixar anar) la cua. Quan la cua queda alliberada manté un cert moviment que fa que semble viva, i això distrau el depredador.
Peixos
Els peixos (del llatí pisces) són animals vertebrats primàriament aquàtics, generalment ectodèrmics (regulen la seua temperatura a partir del medi ambient) i amb respiració per brànquies. Solen estar recoberts per escates, i estan dotats d'aletes, que permeten el seu moviment continu en els medis aquàtics, i brànquies, amb les quals capten l'oxigen dissolt en l'aigua. El grup *Pisces no és un tàxon perquè seria parafilètic. Els peixos són abundants tant en aigua salada com en aigua dolça, podent-se trobar espècies des dels rierols de muntanya , així com en el més profund de l'oceà.
El grup dels peixos és *parafilètic i es defineix com tots els vertebrats que no són tetràpodes, és a dir, per l'exclusió d'un tàxon (els tetràpodes) d'un altre major (els vertebrats), i no per la possessió de característiques derivades comunes (apomorfines). Les espècies hui existents pertanyen a tres grups (a vegades considerada classe, a vegades superclasses):
Agnats o peixos sense mandíbules, que inclou unes poques espècies actuals (llamprees i mixines). És un grup parafilètic.
Condrictis o peixos cartilaginosos, que inclouen a taurons, ratlles i quimeres, caracteritzats per posseir clivelles branquials externament visibles i un esquelet compost només de cartílag. Són un grup de vertebrats molt basals, però molt reeixits evolutivament, ja que els taurons són animals antiquíssims que no han canviat molt des del seu origen.
Osteïctis o peixos ossis, amb esquelet ossi i brànquies protegides mitjançant un opercle. És un grup parafilètic. Al seu torn se subdivideixen en:
Actinopterigis, peixos ossis amb aletes proveïdes de ràdios.
Sarcopterigis, peixos ossis amb aletes lobulades. Són el grup germà dels tetràpodes (vertebrats proveïts de quatre potes); els primers amfibis es van originar a partir de sarcopterigis primitius.
Tornar enrere